Lluís Planas Herrero

  Lluís Planes, 11 de setembre del 2003 Arc del Triomf – Barcelona     Jo us explicaré en un moment, el projecte de l’Assemblea dels Països Catalans, com a via d’exercici directe de la sobirania del poble i de la independència. Però abans m’agradaria fer una reflexió sobre la Diada.   Avui és una diada solemne per a nosaltres els catalans. En principi no és una diada gens festiva, tot i que passejant per a aquí té un caràcter molt festiu el dia. Avui commemorem el primer dia en què els catalans vam predre la llibertat, la sobirania com a poble. Va ser al setembre de 1714 i fa, doncs, més de tres segles que no som lliures. És una etapa petita, malgrat tot, dins de la nostra història mil·lenària com a poble. La major part de la història de Catalunya com a poble va ser una història de sobirania i independència. Era un poble lliure.   Per tant, ens cal tenir-ho present en un dia com avui i no perdre el caràcter solemne d’aquesta diada. Molts catalans, tal dia com avui, van

 Ni un pas enrere,  defensors de la terra,   que el foc encara avança,  que l’alzina encara ens volen cremar,  que el blat dels camps encara ens prenen,  que les pedres encara ens arranquen,  que la terra encara ens roben.   Ni un pas enrere, defensores de la terra, que la nació ens esquarteren mentre mirem enfora  o tanquem els ulls, que agermanar-nos ens prohibeixen, que no ens entenen ni ens volen entendre. Cridem qui som i que tothom ho escolti, i via fora!   Ni un pas enrere, defensors de la terra, i potser, abans de cridar, refem el Poble, que la llibertat ningú ens la pot donar, ni opressors ni forans, ni líders ni falsos redemptors, ni nous feixistes vestits de demòcrates, ni botiflers sortits d’urnes.   Que la llibertat no es pot votar, que sense lluita no hi ha triomf, que sense poble no hi ha força. Que tot està per fer, i tot és possible, i tot és nostre.   Ni un pas enrere, defensores de la terra, que al Poble encara el roben, que l’aire ens emmetzinen, que la llengua ens