Defensors de la terra

 Ni un pas enrere, defensors de la terra, 

 que el foc encara avança,

 que l’alzina encara ens volen cremar,

 que el blat dels camps encara ens prenen,

 que les pedres encara ens arranquen,

 que la terra encara ens roben.

 

Ni un pas enrere, defensores de la terra,

que la nació ens esquarteren

mentre mirem enfora o tanquem els ulls,

que agermanar-nos ens prohibeixen,

que no ens entenen ni ens volen entendre.

Cridem qui som i que tothom ho escolti,

i via fora!

 

Ni un pas enrere, defensors de la terra,

i potser, abans de cridar, refem el Poble,

que la llibertat ningú ens la pot donar,

ni opressors ni forans,

ni líders ni falsos redemptors,

ni nous feixistes vestits de demòcrates,

ni botiflers sortits d’urnes.

 

Que la llibertat no es pot votar,

que sense lluita no hi ha triomf,

que sense poble no hi ha força.

Que tot està per fer,

i tot és possible, i tot és nostre.

 

Ni un pas enrere, defensores de la terra,

que al Poble encara el roben,

que l’aire ens emmetzinen,

que la llengua ens maten,

que les masies enderroquen,

que la terra ens enforquillen

d’asfalt i de ciment, de mort i d’especulació.

Que no toquin la muntanya!

 

Terra estimada, on la vibració

profunda i mil·lenària de cada ésser

parla la meva llengua:

muntanya sagrada del Montseny,

panxes de la terra al Vallès,

camps i rius de Ponent,

i a llevant les Illes, que dansen al bressol dels blaus.

             Pirineu enllà i Horta avall:
             Poble meu i dels meus avis.
             Digueu-li Catalunya, encara, o Països Catalans.

 

I estimaré amb duresa els meus enemics,

que no són altres que els del meu Poble.

I els confrontaré amb tota la meva força

fins que s’estovi el seu cor de ferro

ple de por a la llibertat.

 

La lluita continua, sense repòs,

fins que no siguem tots

a la platja enamorada

on encara avui 4 franges

regalimen cada cop més sang

damunt l’arena daurada.

 

Desvetlla’t, Poble.

Només tu et pots alliberar del jou

que fa massa temps

que t’esclafa l’ànima,

i obrir-te així al vent del món,

que és a les teves mans

i no a les de cap altre.

Que la prudència no ens faci traïdors.

 

Alcem-nos, defensors de la terra,

per fer-la justa i plena altra vegada,

que les campanes encara toquen a morts.

O ara o mai!

 

 

I tots morirem,

però el Poble continuarà avançant,

orgullós dels que l’han defensat,

de les que a ell s’han donat,

dels que per ell han mort,

de les que s’hi han emocionat,

i sentit, i viscut,

i compartit anhels, defallences i esperances.

Gràcies, poetes i lluitadores del Poble.

Gràcies, poetes i lluitadors del Poble.

Lluís Planas
poema musicat (2003)
(integrant algunes frases cèlebres)