Discurs 11 de setembre 2003, Arc del Triomf de Barcelona

 

Lluís Planes, 11 de setembre del 2003

Arc del Triomf – Barcelona

 

 

Jo us explicaré en un moment, el projecte de l’Assemblea dels Països Catalans, com a via d’exercici directe de la sobirania del poble i de la independència. Però abans m’agradaria fer una reflexió sobre la Diada.

 

Avui és una diada solemne per a nosaltres els catalans. En principi no és una diada gens festiva, tot i que passejant per a aquí té un caràcter molt festiu el dia. Avui commemorem el primer dia en què els catalans vam predre la llibertat, la sobirania com a poble. Va ser al setembre de 1714 i fa, doncs, més de tres segles que no som lliures. És una etapa petita, malgrat tot, dins de la nostra història mil·lenària com a poble. La major part de la història de Catalunya com a poble va ser una història de sobirania i independència. Era un poble lliure.

 

Per tant, ens cal tenir-ho present en un dia com avui i no perdre el caràcter solemne d’aquesta diada. Molts catalans, tal dia com avui, van lluitar i van morir defensant Catalunya, tot i saber que la perdrien o que perdrien la vida. Són testimonis que segurament hauríem de tenir més presents. Si més no, en dies com avui.

 

Ara, jo pregunto, quants catalans, avui, estem disposats a morir per la nostra terra, per la nostra pàtria?. Segurament, no gaires o cap. Si no estem disposats a morir, ¿quants catalans, avui, estem disposats a donar una part del nostre temps per a l’alliberament nacional un cop sapiguem com fer-ho?

 

La meva intenció és dir com ho podem fer. És una pregunta que ja l’avanço ara perquè cadascú, si sap com fer-ho, s’ho vagi pensant perquè estaria bé que ho digués. Jo us diré la manera com crec que podem assolir la sobirania i la independència d’una manera realista i possibilista.

 

Segurament, ens estan enganyant o ens enganyem quan pensem que la via política pot ser una via d’alliberament nacional. Potser, alguns dels que estem aquí ho pensem. Suposant que la majoria absoluta del parlament de Catalunya aprovés un estatut sobiranista, ja no dic la independència directament, dues terceres parts del parlament espanyol ho haurien de ratificar perquè es pogués posar en pràctica. Per tant, no ens enganyem, la via política actual no ens portarà mai a la independència com a poble. Cal dir-ho ben clar i ben alt.

 

Per tant, què ens queda?

 

Ens queda fer fires i prou - les fires no porten a la independència; ajuden a refer una mica el caliu, a veure que potser no és un poble mort del tot, com a vegades sembla, però no ens portaran a la independència-.

 

Podem, potser, fer manifestacions i cridar “voti, voti, voti!” com si les parets que ens escolten ens haguessin de donar la independència. Segurament, també ens fa falta fer manifestacions per fer-nos el caliu i l’ànim nacional i col·lectiu, però no és suficient. Sembla que tenim clar que les manifestacions no ens portaran la independència.

 

Podem fer plataformes de pressió, per anar salvant petites independències del territori, del trasvassament, del no a la guerra, etc, etc. Això ens donarà la independència? Es comença a defensar petites parcel·les del país i per tant, ja és una mica anar alliberant.

 

Però, tampoc ens enganyem, això no porta la independència. Per què? Per què els poders estatals espanyol i francés i els poders econòmics d’avui s’alimenten de la gran massa de gent que avui està a la platja.

 

Quan la gent sent 11 de setembre diu “oi, que bé, un dia de festa!” Aquí hi som uns quants que no creiem això. Segurament això és el poble en sentit ple. La resta de la gent és massa, ciutadans de ple dret. Però ciutadà és un terme individual, individualista i és del que s’alimenta el sistema. Per tant, segurament hem de començar per refer el poble.

Com fer-ho? Com lliutar contra aquest desarrelament que avui patim? Com tornar l’autoestima personal i col·lectiva a la nostra gent? Com alliberar el Països Catalans o Catalunya? - Països Catalans és un eufemisme per dir Catalunya, tota Catalunta plena i sencera -. Com ho podem fer això?

 

Jo us diria que hi ha dues vies: - si algú en sap alguna altra, torno a dir, que serà benvinguda que, potser, trobarem una drecera més fàcil –

 

Una via és la lluita armanda. Està claríssim; la major part de nacions de la terra han aconseguit la seva independència a través de la lluita armanada. Ara, és una via molt costosa i molt dura i, segurament, no és l’opció del poble català com, si més no, es demostra.

 

Ens queda una altra via. Segurament no més fàcil però si menys costosa, que és la via de la no violència. Ara, hauríem de saber què és la noviolència per poder dur-la a la pràctica.

 

La noviolència vol dir un poble organitzat des de la base de manera que sigui el poble qui decideixi sobre cada tema que afecta el poble i si el poble no és escoltat tenir l’organització de base per poder aplicar qualssevol de les estratègies de noviolència que molta gent i moltes nacions, sobretot en Gandhi, van estar tota la vida experimentant i mostrant que és una via factible i una via molt i molt més forta del que ens poguem arribar a imaginar.

 

Potser no em creureu si jo us dic, i això basat en experiències més locals que s’estan fent dins del Moviment cap a l’Assemblea dels Països Catalans amb assemblees de base, de municipi, que si tan sols assolíssim un cinc o un deu per cent de tots els pobles i comarques dels Països Catalans organitzats, aconseguiríem la independència de Catalunya. De mica en mica. Si ho volem per demà, potser estem pecant d’impaciència. La independència, tal com estem avui, no es guanya amb un dia.

 

Ara, prèviament a això, també dexeu-me preguntar-vos, què és la independència? Segurament que si cadascú de nosaltres contestéssim aquesta pregunta diríem coses diferents. La major part de la gent es pensa que la independència és tenir un estat amb plenes competències, és a dir, una generalitat una mica més àmplia que pugui decidir sobre el doble de coses que ara pot decidir. Bé, això si que és independència, però no és la independància plena.

 

Quan en Gandhi, pocs dies abans que l’assassinessin, va veure que havien aconseguit la independència política però que havia sigut un caos el país i que va entrar en unes massacres i una violència i una partició, estava desanimat. Però lluny d’abandonar, als seus vuitanta anys, estava disposat a tornar a començar. En el seu darrer manuscrit, curiosament, i això ens ha animat molt perquè coincideix amb el projecte de l’Assemblea dels Països Catalans, començava així:

 

“Ara la Índia té la independència política, però ens falta la independància social, cultural i econòmica”

 

Per què? Perquè si el poble no està organitzat el poble no és independent. Si cada municipi dels Països Catalans no decideix sobre les seves coses, des de l’urbanisme, com volem un carrer, com volem un barri, què necessita el nostre veí, si volem un trasvassament o no, si volem entrar en una guerra o no, etc, etc, però cadascuna d’aquestes coses.

 

Si no creem un espai de participació permanent del poble, el que avui se’n diu democràcia participativa, si no creeem un espai d’aquest permanent, el poble no serà mai sobirà. I ens limitarem, com ara, a delegar a regalar la sobirania del poble cada quatre anys a uns polítics.

 

No diem pas que el sistema polític actual s’hagi d’aniquil·lar, - en tot cas això ja ho decidirà el poble si algun dia estem prou organitzats i creiem que no ens fa falta -, ni molt menys, això és un valor democràtic. Ara això és la polis, la polis dels grecs. Ens cal reconstruir el demos, el poble. Perquè si el poble no està organitzat no té cracia, no té força.

 

I això pot semblar una utopia. I, efectivament és una utopia. Però utopia és una paraula grega que vol dir u- sense i topos espai, de topologia. És a dir, és una cosa que encara no té espai. Que no vol dir que no el tingui. Hi ha utopies possibles i utopies impossibles.

 

El Moviment cap a l’Assemblea del Països Catalans, que com molts sabreu va començar fa tres anys llargs, quan en Lluís Mari Xirinacs es va plantar a la Plaça Sant Jaume, fent una crida al poble a autoorganitzar-se, ni més ni menys, de manera apartidista. És a dir, el poble som tots; tu ets poble i jo sóc poble. I aquest país és nostre, és teu i, per tant, no el regalis més. Com el podem defensar? Com ens el podem fer nostre? Doncs, és tan senzill com organitzar-nos, com a veïns des d’allà on vivim, des de l’arrel.

 

Per tant, aquest projecte vol donar una resposta pràctica, planera, que a més a més ens va tornant, mica en mica, la il·lusió i la plenitud personal i col·lectiva arreu del territori on la gent es va organitzant, per començar a generar assemblees de barris, de les quals un portaveu de cada barri constitueix l’assemblea del municipis. Un portaveu de cada municipi constitueix l’assemblea de la comarca, de les comarques el país i del país la nació.

 

És a dir, estem sembrant, regant i adobant entre tots els qui estimem Catalunya, els que volem exercir realment la nostra sobirania i, per tant, la independència o l’autodeterminació que són sinònims, l’estem constituint dia a dia. I només cal ser-hi, no cal ni grans militàncies, ni gran temps, ni grans heroïsmes. Només cal ser-hi, apuntar-nos a l’assemblea d’allà on vivim. I quan es tracti un tema, potser d’entrada d’abast municipal, perquè les primeres experiències com són Cardedeu o Sitges on hi ha una assemblea o preassemblea en marxa des de fa gairebé dos anys, i on es van tractant dos i tres i quatre temes locals, el poble ja està començant a decidir.

 

Per exemple el primer tema va ser l’urbanisme; el municipi de Cardedeu, no és la casa de tots els que vivim a Cardedeu? Doncs, hem de decidir entre tots com el volem. Ara, si no hi ha un espai on puguem escoltar-nos en petits grups, perquè si són grans la democràcia participativa demostra que són dominables, que són una olla de grills i no funcionen. Així, han de ser grups petits, de vuit o de deu com a molt. Llavors tothom pot parlar. I pots tornar a conèixer el veí, perquè ara no coneixes el veí, com la major part de la gent. Estem totalment massificats. La gent està empressonada, moltes vegades a casa seva amb les televisions, molta gent sola. En el poc temps que ens deixa aquest sistema esclavitzador, laboral que tenim avui, hipoteques, etc,etc, amb la qual cosa quan tens una estona lliure tothom apreta a córrer a buscar lleure per treure l’estrés i que no li preguntis de res del poble perquè ni l’interessa.

 

Ara tot això s’ha de reconquerir. I no és tan difícil. És difícil el primer pas. Però l’experiència ens demostra que quan la gent ho tasta torna la il·lusió i torna la plenitud.

 

Per tant, ens cal, si volem la independència, en aquest sentit ple, és a dir que el poble mana perquè, i com dieun totes les constitucions inclús la espanyola, la primera frase de totes diu:

 

“La sobirania emana del poble”.

 

Doncs, coi, perquè la regalem. Perquè la regalem cada quatre anys a polítics que són, en el pitjor dels casos, fluixos o hipòcrites o botiflers, i en el millor, prudents. És allò que diuen: “que la prudència no ens faci traïdors”. Doncs, aquest poble n’està ple de prudents traïdors, polítics i gent del poble, hem de fer autocrítica també.

 

Per tant, hem de perdre la por i hem de fer pedagogia que independència és sinònim a drets humans, i això està reconegut, fins i tot, a la carta de l’ONU dels pobles. Tots els pobles de la terra tenim el dret, i permeteu-me que jo afegeixi per tal com està el món, el deure d’exercir la independència. Per què? Perquè, ara potser m’estendria molt, però només per fer un pinzellada, cada dia, segons l’informe de la FAO moren cent-mil persones de gana i de malaties curables, cada dia, avui també. Cada dia desapareixen entre deu i quaranta espècies animals. Cada dia s’incrementa el canvi climàtic que provoca desertització, gana i mort. Cada dia es desforesten milers d’hectàries de selva i bosc. Etc, etc, etc. Hi ha vint-i-cinc milions de refugiats medioambientals. L’estat espanyol i la majoria d’estats continuen agredint els drets humans, com fa un moment ens ha explicat Egunkaria i tants altres exemples que trobaríem. Cada dia, cada dia, cada dia.

 

No és suficient raó això com per intentar organitzar-nos i prendre la força? I a més a més, si coneixem una miqueta tota la filosofia i pràctica de la no violència i si exemples més recents, a nivells més base, com us dèiem, amb un cinc per cent del poble aconsegueix que el poble mani, quan aconsegueixen posar-se d’acord amb concens; potser no és tan difícil la independència.

 

Ara, provem-ho. La independància ningú ens la regalarà. Ni les parets de les manifestacions, ni vindran aquí els senyors polítics de Madrid “teniu, macos, ja podeu ser independents, ja ens hem cansat de xuclar-vos la sang”. Vaja, sembla que hem de tocar de peus a terra.

 

Per tant, segurament hi ha una minoria ara del poble català desvetllat i conscient, disposat a jugar-se-la, ja no diré amb la vida perquè en queden molt pocs, però a jugar-se-la fort per Catalunya. Per Catalunya que vol dir tot això; vol dir la nació, vol dir la comarca, el municipi, el meu carrer, el meu veí i la meva llar, tot. No només el govern del parlament o de la generaliltat. No només això, tot l’altre. És a dir, el territori és Catalunya.

 

Si l’Assemblea de Catalunya decideix com vol el territori, com vol l’urbanisme, com vol l’Ebre, el poble català és independent per decidir-ho. I si l’estat no els fa cas, o no ens fan cas quan ho haguem decidit, un poble organitzat s’ha demostrat fa poc, que va sonar la flauta per casualitat amb el tema de la llet Pascual. Coi, resulta que per intentar parar una guerra, una ocupació militar com la d’Iraq, o com tantes d’altres, milions de persones mobilitzades no han aconseguit ni parar-ho. I resulta que a través de quatre correus electrònics que van caure en gràcia, que va sonar la flauta, deixant de comprar llet Pascual, la multinacional Pascual a rectificar, va dir que continuaria comprant la llet als ramaders catalans i que, a més a més, ens posarien una planta d’embassament a Catalunya. Coi, i resulta que no vam fer ni una manifestació, ni vam sortir de casa, ni ningú va fer res. Simplement vam aplicar el tercer graó de l’acció no violenta que és la no cooperació.

 

Què passa? Si volem parar coses més grosses, no n’hi haurà propu amb aquest tercer graó que és la no cooperació. Per si no ho sabeu, i molt ràpidament, els quatre graons que deia en Gandhi de la no violència eren:

 

Primer sempre has de cooperar amb l’enemic amb l’autoritat que t’està fotent, perquè potser l’equivocat ets tu. O si més no, anar de bones i anar amb diàleg.

 

El segon grau, si això no funciona, que te l’estan fotent, com per exemple en el cas de la llet Pascual, amb l’empresa Pascual, en el cas de guerra, en el tema de l’estat espanyol o en el cas de l’Ebre o tants altres casos hi ha, com el cas d’un pla urbanístic de l’ajuntament, és igual, si no ens fan cas “denuncieu”, denuncieu públicament o legalment. Què passa? Que moltes vegades tampoc no funciona perquè estem denunciant l’estat espanyol amb les lleis de l’estat espanyol fetes per ells i amb jutges que són amics d’ells, etc, etc, etc. És perdre el temps. Però bé, fem-ho.

 

Quan ja ho has fet, ja pots passar al tercer grau, perquè si no hi ha prou et quedaràs parat, que és la no cooperació. I això vol dir deixar de comprar a les empreses que ens foten, deixar de comprar a les empreses que estan editant aquí en espanyol o que són injustes, explotadores, etc, etc, fer manifestacions o vagues. Amb la llet Pascual ja n’hi va haver prou, amb això va funcionar. Però per exemple, amb la guerra no; i ara què fem? Ens desanimem? Tornem cap a casa i ja no hi ha res a fer.

 

Estudiem: què més podem fer? Aprenem de la història; resulta que hi ha un altre quart grau que és la desobediència civil. Estem disposat a desobeir les lleis injustes? En Gandhi deia que teníem el deure de desobeir tota llei injusta. Estem disposat a fer-ho assumint-ne les conseqüències? Jo us asseguro que tan sols un cinc o un deu pr cent de Catalunya o de l’estat espanyol, en aquest cas que és el que afectava, hagués estat organitzat, però realment amb les arrels, no només amb plataformes, a través dels municipis, barris i carrers.