Democràcia i sostenibilitat

Fonaments teòrics i pràctics de democràcia i DEMÒTICA                          Juliol de 2002

I- Democràcia i sostenibilitat

1.    Sostenibilitat o desenvolupament sostenible: “Aquell que permet la pervivència, salut i evolució natural o realització de totes les realitats existents (persones, comunitats, espècies biològiques, nacions, cultures, llengües, recursos naturals, pensaments, tradicions, religions, etc.) en termes d’igualtat, equilibri i respecte recíproc”; “Aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre les de les generacions futures” (informe Brundtland, ONU)

2.    La degradació ambiental, social i cultural actual és el fruit de la suma de tots els comportaments individuals i col·lectius. Si no és causa només dels poders oficials, tampoc ells sols podran aturar-ho. Ans al contrari, normalment s’atribueix als poders oficials (estats), en complicitat amb els grans interessos econòmics privats, les actuals polítiques insostenibles.

Efectes (impactes) a nivell global: pobresa creixent –la distància entre països rics i pobres s’ha triplicat els darrers 40 anys; 225 persones posseeixen més béns que la meitat de la humanitat junta-, guerres –avui fins i tot en directe-, degradació ambiental –25 milions de refugiats ambientals per desertització, canvi climàtic, sequera, grans contaminacions-, milers de morts humanes diàries per fam i malalties curables, el 90% de les llengües i cultures en vies de desaparició –inclosa la nostra-, desaparició d’espècies animals –entre 10 i 40 cada dia-,etc. El món continua dividit entre rics i miserables i, paradoxalment, el grau de felicitat no és gaire alt en cap bàndol.

A nivell local i comarcal, els territoris es van convertint en objecte de nombroses especulacions urbanístiques i viàries: nous camps de golf associats a operacions urbanístiques, polígons industrials fora de lloc, proliferació de grans superfícies comercials en detriment del comerç familiar, complexos lúdics massificadors, barris que van esdevenint morts, amenaces viàries destructores de sistemes naturals i agraris (4t cinturó, TGV i noves carreteres, a part de les moltes ja existents), pla hidrològic, urbanitzacions difuses, insuficient transport públic, bosses d’immigració no integrades, colonització lingüística i cultural, i una llista que de segur cadascú faria molt llarga.

“En aquest món de segur que hi ha prou recursos per satisfer les necessitats de tothom, però no pas per satisfer la cobdícia de cadascú” (Gandhi)

3.    Llibertat, igualtat, fraternitat i sostenibilitat: la revolució francesa va activar el camí de la llibertat i la russa la de la igualtat, però el món segueix estant en mans d’uns 200 estats que sotmeten prop de 5.000 nacions, i d’uns pocs poders econòmics privats que exploten persones i bona part dels recursos planetaris. Resta pendent, per tant, la revolució de la fraternitat (entre persones i pobles) i la de la sostenibilitat (ambiental i cultural).

4.    Què cal fer? i, qui pot garantir que es posa en pràctica?  Fa segles que hi ha formulades propostes per un món més just: capitalisme comunitari, renda bàsica i moneda telemàtica (www.chalaux.org , Ecoconcern), taxa Tobin (Attac), impost sobre la terra (George), internalització de costos ambientals i socials, condonació del deute extern (ONGDs, Demos), consum local i responsable, reequilibri i respecte ecològic del territori, banca ètica, transport públic, ecoeficiència, educació i mitjans de comunicació plurals i independents, pensament holístic, autodeterminació dels pobles, manteniment de la diversitat cultural, ecolingüisme, etc. La via exclusivament política continua demostrant el seu fracàs, i les mobilitzacions populars reaccionàries esdevenen insuficients. Per tant, només una represa de la responsabilitat per part del conjunt de les persones podrà passar-ho de la teoria a la pràctica. L’acció i treball individual són necessaris, però no suficients: cal l’acció col·lectiva.

5.    Per la sostenibilitat cal consciència i, per la consciència cal participació: El canvi de comportaments cap a la sostenibilitat no és possible sense la consciència (no només individual, sinó col·lectiva i global) del conjunt de les persones i activitats de tots els territoris del planeta. La consciència només es pot generar a partir d’informació de qualitat (plural, comprensible, objectiva, comparable), i aquesta només és possible des de la participació col·lectiva. Per tant, podem afirmar que la sostenibilitat no és possible sense la democràcia (participativa per definició).

Aquesta realitat ja és reconeguda i reclamada per múltiples estaments, tant oficials (Programa de les Nacions Unides pel Desenvolupament, centenars d’ajuntaments – Sitges, Cardedeu, Rubí, Villa El Salvador (Perú), Porto Alegre (Brasil) i moltes altres ciutats-, convenis i tractats oficials internacionals, Agenda 21-ONU, etc.) com per moviments socials (moviments antiglobalització, iniciativa Demos, plataforma Attac, moviment cap a l’Assemblea dels Països Catalans, Fòrum Social Mundial, fòrums cívics, etc.). Però no deixen de ser encara models parcials.

6.    Democràcia: demos (del grec: poble) i cràcia (del grec: força): veu del conjunt d’una comunitat a qualsevol nivell (llar, municipi, comarca, país, nació, etc.). Es tracta doncs de la veu i decisió de persones col·lectives, fruit del consens de tots els seus integrants que n’assumeixen la responsabilitat, no pas d’una part (majoria) de veus individuals. Es fa imprescindible així el procés: informació-diàleg-decisió, avui inexistents de manera plena.

7.    La Iniciativa legislativa, en democràcia,  la té el poble. Els estaments oficials (polítics i tècnics), al seu servei, l’han de posar en pràctica. Actualment, el poble renuncia a aquest dret, delegant la seva responsabilitat als governs, quan les responsabilitats no es poden delegar.

8.    Democràcia no és només consulta ciutadana: cal diferenciar entre la primera, que és extensiva, sobirana i potencialment total, i els múltiples mètodes dirigistes de consultes ciutadanes, referèndums, enquestes, mostres representatives, etc.

9.    Emancipació col·lectiva: igual que per decidir sobre tots els seus actes una persona adulta s’emancipa o s’autodetermina (esdevé independent), per a la democràcia veritable cal que tots els nivells comunitaris s’autodeterminin, s’emancipin, esdevinguin independents dels altres nivells comunitaris, dels poders oficials i dels poders privats. Si el poble no és independent per decidir sobre tots i cadascun dels afers públics, no pot existir democràcia, i tampoc si no disposen d’un espai d’informació, diàleg i decisió, és a dir, l’assemblea de la comunitat.

10.   Legitimitat i deure. Persona madura, sigui individual o col·lectiva, és la que assumeix drets i deures (responsabilitats), que s’emancipa o autodetermina.  Abans que el vot delegador hi ha el dret a la decisió directa. Tots aquells que renunciïn a participar en l’assemblea del seu veïnat renuncien a participar en la presa de decisions col·lectives i a assumir els seus deures col·lectius, igual com fan avui p.e. els que opten per no votar. Els que hi participen, per tant, decideixen legítimament.       Només l’assumpció de deures globals genera drets globals.

11.   Legal no sempre vol dir just o legítim. És legítim constituir assemblees populars a voluntat dels seus membres, car la sobirania rau en el poble. Caldrà adequar-hi després les legislacions. Mentrestant, i com practicava Gandhi, és legítim desobeir tota norma injusta o il·legítima, assumint-ne les conseqüències.

12.  Les dues vies principals cap a la democràcia (participativa, de base, directa): (1) via política (dels estaments polítics –del grec: polis): des d’alguns governs (bàsicament municipals) s’estimula la participació ciutadana, si bé de manera dirigista, i (2) via demòtica (popular –del grec: demos): la iniciativa la pren el poble, que s’autoorganitza en assemblees de pocs membres (per ser operatives), atomitzades i articulades als diferents nivells territorials. Quan aquestes són prou participades, esdevenen fortes, retornant el poder de decisió directe al poble.

13.   Els emergents moviments assemblearis o de democràcia (participativa) no es tracten, doncs, de cap partit polític, sinó de la recuperació de la veritable democràcia de base, de baix a dalt, la força del conjunt del  poble, independentment de les afinitats polítiques, procedència o ocupació, recuperant així la cohesió social, la il·lusió col·lectiva, la vida veïnal, l’acolliment als nouvinguts, la fraternitat, la solidaritat, la defensa del bé públic.

14.   Consens: és l’acord d’un conjunt de persones, malgrat puguin partir d’opinions o interessos privats diferents, amb voluntat cordial de buscar allò que beneficiï al conjunt. És la veritable democràcia (voluntat del conjunt del poble). El vot, per tant, no és estrictament democràtic: genera guanyadors i perdedors; només es fa la voluntat d’una part del poble; es fonamenta en la cultura de l’enfrontament, de la no acceptació de contradiccions (no dialèctica), i en la urgència que impedeix construir consens.

15.   Assaig i error: la natura ha evolucionat així en milions d’anys, i és així com aprèn a caminar tot ésser viu. L’actual proteccionisme o paternalisme (“el poble no pot decidir; es podria equivocar”) i l’infantilisme popular (“ja decidiran per nosaltres”) impedeix la maduració col·lectiva i deixa via lliure a l’actual degradació.

16.   Cultura dialèctica: Ens cal, primer de tot, reeducar-nos en el veritable diàleg, en una nova cultura que accepti les contradiccions i diferències, la diversitat, mitjançant el diàleg i la fraternitat, començant a construir consensos a partir d’allò que uneix. Cal abandonar el desig d’immediatesa: el consens i el canvi vers la democràcia i la sostenibilitat de segur que seran lents.

17.   Principi de partida:  si bé l’únic principi de funcionament a l’hora d’acordar res hauria de ser el consens, pot ser útil de partida basar-se en el principi de sostenibilitat o respecte radical i igualitari a totes les realitats, sense jerarquies, que es pot traduir, per ordre de rang, en el respecte als drets universals ambientals i als drets universals humans nacionals, els socials i els individuals. Tots són necessàriament compatibles.

18.  El castell o l’arbre de les assemblees: No és senzill organitzar les nostres comunitats humanes de manera que tots hi puguem participar. Ens duria molts anys d’assaigs i errors trobar la manera d’implantar una veritable democràcia participativa. Proposem d’adoptar, per tant, el model que ofereix la secció de Germanies de la Fundació Randa, fruit de dècades d’estudi i d’investigació d’experiències històriques i actuals. Constituir l’assemblea de cada comunitat territorial no suposa, d’aquesta manera, una dedicació significativa en temps ni esforç; es tracta de reconstruir el “sistema nerviós” de la comunitat humana.

“Un país –sigui municipi, comarca, nació o de qualsevol altra escala- sense poble organitzat esdevé un cos social, cultural i territorial sense ànima, presa fàcil dels carronyaires que sempre vigilen des dels aires elevats del poder”. (L.M. Xirinacs)

19.    El paper de cadascú: per a la revolució de la democràcia només cal començar per dedicar una o dues hores al mes a participar en la corresponent assemblea de carrer o barri, per tractar primer els afers més propers i, a partir d’aquí, anar teixint i articulant progressivament la força del poble cap els nivells territorials superiors: municipi, comarca, país, nació...  Cada assemblea es constitueix, d’aquesta manera, per un portaveu de la voluntat de l’assemblea del nivell territorial menor, agrupats sempre en petit nombre (7-9 màxim), fins bastir l’arbre de l’assemblea de cada nació, amb les arrels ben fondes fins cada llar, fins la masia més aïllada i fins bastir el bosc de l’Assemblea d’assemblees de les nacions unides. És la nostra responsabilitat, doncs, començar per la nostra. 

Lluís Planas
complementant el document "Comunitat Humana" de L. M. Xirinacs i altres col·laboradors.