Apunts sobre Comunitat

 

I.  Xavier Espar i Lluís Planas, Cardedeu, gener 2003

Idees prèvies

La comunitat com a idea advàitica (que no existeix dicotomia entre matèria i esperit).

Matèria/estructura/forma: lògica de la matèria: quantificable, finita

Contingut/funció/esperit: l’essència de la forma, lògica de l’Esperit, infinit, tot o res, qualitatiu, inquantificable. Tot el que és de l’Esperit no té límits (l’estima, etc...); vessa.

Una praxis (acció) sense teoria és activisme (sense resultats a llarg termini, respostes reactives). Una teoria sense praxis esdevé estèril; no transforma.

Existeix un equilibri entre la lògica de l’esperit i de la matèria; no hi pot haver incompatibilitat sinó complementarietat. No són oposats.

Si desitges allò que no és “teu” (sigui una persona, petroli, diners,...) de segur que generarà conflicte.

L’esperit ha de determinar la forma d’expressió material, ha d’inspirar l’acció del subjecte, el món.

La Bona Nova és que l’Esperit és autodeterminant sobre les lleis d’aquest món. La pau, la felicitat, la salut, són conseqüències donades.

Tan la matèria com l’esperit són un. El cel i l’infern (en llenguatge mitològic) estan en l’esperit, no en la matèria. És diferent el cel i l’infern d’un municipi que el d’un altre, de cada llar, de cada persona.

Els poders humans: salut, amistat, coneixements, capacitat lògica, diners, energia, fe, els dons, ... Han d’anar encaminats cap a la voluntat de l’Esperit; saber-se deixar posseir, esdevenir instrument, “gua”. Saber-los mantenir i incrementar.

L’educació i les formes de vida i de convivència d’avui són inadequades per poder viure tot això. L’estructura ens pren massa temps, impedint viure l’Esperit, impedint descobrir la riquesa de la pròpia realitat i celebrar-la. No ens eduquen a admirar-ho tot, una fruita de l’hort, l’agricultura, la respiració, l’harmonia de la natura, l’arbre, la pluja, el cel...

És estimulant investigar noves formes de convivència en recerca de l’equilibri de tots els poders humans i amb la natura. A prop de la ciutat però no dins de la ciutat. Una comunitat de recerca de plenitud.

Cal crear estructures de vivència diferents, més enllà de l’actual família, que avui està desestructurada, sense valor generacional. Cal crear altres formes de comunitat de llar i majors. Aprendre el valor del compartir allò que a tots ens vagi bé: la sinèrgia i multiplicitat de la propietat i espais compartits (propietat i espais públics).

I aquests nous espais, noves estructures, noves formes de vivència, de comunitat, compartir-les, irradiar-les.

 

Aspectes de la Comunitat

Dimensió de comunitat interior i vocació d’irradiació cap a les comunitats troncals exteriors.

Ubicació a prop dels assentaments urbans però no a dins. Contacte amb la natura. Cal buscar espais possibles.

Confiança en la confabulació de la unió.

Educació i respecte en la dialèctica entre els espais privat/interior/propis de l’individu i el públic/comunitari/col·lectiu. També en l’economia.

Generar dimensions, espais, activitats, que tendeixin a la globalitat: natura, contemplació, esperit, cura de l’alimentació, treball personal, compromís nacional, cultural i lingüístic i tradicional, innovació, llibertat, democràcia, sobirania, activitats riques, art, silenci, festa, etc.

Espais d’acolliment perquè les persones puguin anar a beure de les fonts d’aquestes dimensions, de l’esperit, del silenci, del recés espiritual, de nous camins d’autodeterminació, de pau, de sobirania i justícia social, de creativitat i innovació, d’originalitat (retorn a l’origen, segons Gaudí).

Realització d’assemblees comunitàries setmanals o al ritme establert. Cultivar la comunicació total.

Establiment d’una regla bàsica, fruit del consens dinàmic de tots.

Feina a la mateixa comunitat però també qui treballi fora.

Membres diversos, famílies, etc.

Cal un esperit comú dels iniciadors.

Perdó integral.

 

II. Fer comunitat.
Lluís Maria Xirinacs, Òrrius 2002

És tan o més difícil fer i mantenir una comunitat petita que una nació.

És tan o més difícil portar bé les coses petites comunitàries (domèstiques, quotidianes) que l’economia de tota una nació.

No separar la convivència de l’economia.

Cal estudiar les moltíssimes experiències comunitàries conegudes històriques i presents.

Comunitats històriques:

Heremites: solitaris, ermitans

Senovites: vida en comú, ermitans que s’han anat aplegant

Monjo: monacus; monus; sol

Cartoxans (Montalegre, a prop de Tiana): els més estrictes de l’església catòlica. Gran categoria espiritual. No es deixen canonitzar. Molt de silenci. Mai ha estat reformat. Espai privat: cadascú vi en ermita. Espai comú: temple, reflectori (menjador), sala capitular (assemblees: capítols)

Montserrat: tot en comú. Sense cosa privada.

En origen, a les comunitats humanes tot era públic; no existia la propietat privada. Grans comunitats familiars. Avui  existeix una comunitat suau i una privacitat gran.

Índia: ashrams. A d’altres llocs: comunes, quibubs, etc... Són com petits pobles comunitaris. Cas de l’Arca, Findhorn...

Convé evitar l’individualisme excessiu i el comunisme/comunitarisme excessiu (excepte en situacions límit).

És fonamental la iniciació a la comunitat, perquè si no cauen o viuen mortes.

Escolapis: tot és nostre. Autocrítica del grup: cadascú s’acusava en públic dels seus errors, de les seves amistats particulars.

Perill: relació superficial i desconeixement profund (passa fins i tot entre llargs matrimonis)

Cal dialèctica (equilibri dinàmic) entre privat (secrets) i comú, individu i comunitat. El grau de comunitat existent és variable: segons allò que es comparteixi, segons el grau de consens existent, en cada moment serà major o menor o nul·la. La comunitat és allò que per gust cadascú dóna al conjunt, després d’estimar-se a sí mateix.

Cal vida, ànima a cada nivell de comunitat: individu (comunitat de cèl·lules), llar, barri, municipi, comarca, país, nació, internacions, món.

Cal aprendre a moure’s entre les contradiccions, com la dansa de Shiva.

És bo fer experiències de soledat en la parella, en la comunitat.

Dret a tenir secrets privats.

Evitar normes obligatòries. El consens és sentir el mateix, i el contracte el reflex escrit del consens, de l’Esperit comú; no la llei coactiva. Si només hi ha contracte no és comunitat, sinó societat anònima.

Tota persona individual o col·lectiva té:

            “Jo”: psíquica, cos psíquic, el subjecte: qui parla, té fred, s’enamora, somriu, sent, pensa, decideix... La llibertat i voluntat de cadascú. Imprevisible.

            “Ànima”: la meva ànima (del jo), espai místic, misteri profund, essència, no material ni tangible. Allò que m’anima d’una determinada manera. La transcendència, cos profund, amor profund de tot l’univers. La seva recerca i connexió ha estat i és l’objectiu de moltes comunitats (religioses).

            “Cos”: el meu cos (del jo), tota la meva part objectiva, material, cultural, caràcter, coneixements,.... L’ecologia es preocupa del cos físic.

L’imaginari col·lectiu es basa en la mística. La litúrgia són les expressions, les celebracions.

Per a la plenitud de la comunitat, ha de tenir objectes (casa, territori, cementiri,...), parts indestriables del cos comunitari, en relació íntima amb el subjecte, inspirat per l’esperit.

També relació cordial i fraternal amb els veïns, constituint comunitats majors.

Promoció de la comunitat a l’exterior. Estar informats del món sencer. Fer un viatge a l’estranger.

Aprendre a ser “membrana”: obertura (a tot allò bo) / tancament (a tot allò dolent, als enemics). D’això depèn la intel·ligència d’una comunitat. Això determina la relació de la comunitat:

-          amb un medi fratern: federació, confederació

-          amb un medi hostil: tancament, lluita no violenta, amor a l’enemic.

Cal definir el grau d’implicació amb el poble.

Pràctiques ascètiques per arribar a la mística. Tots els sacrificis són bons excepte els que destrueixen el subjecte (la llibertat i voluntat de cadascú). Es pot lliurar el cos, la vida, però no el subjecte.

Els membres de la comunitat: és ric que n’hi hagi de 1er ordre (nucli), de 2n ordre (participants parcials, intermitents,...), 3r ordre (simpatitzants, col·laboradors, amics...)

El pas, la velocitat de la comunitat haurà de ser la del més lent dels membres.

El consens és el mínim comú denominador dels membres.

La diferència: o bé trenca la comunitat (separació, submissió, esclavatge) o bé es treballa (resoldre la relació entre diferents, entre enemics: acció no violenta: 1) cooperació, 2) denúncia, 3) no cooperació, 4) desobediència, 5) estructures alternatives pròpies, des de l’amor a l’enemic).

Estem condemnats a entendre’ns: abans de separar-nos, resolem les diferències, per no abocar els problemes (les escombraries) a l’univers.

Si es veu necessari pel bé comú expulsar algú, fer-ho amb el cor petit, i un cop fora, cuidar-lo.

L’orgull d’una comunitat és que produeixi elements madurs, que un dia fins i tot deixin la comunitat per vocació a fer coses fora, a fundar noves comunitats...

Tamany: comunitats no gaire grans. Orientativament, entre llars (família en sentit ampli, generacional) i solters: uns 10-12.

Respecte a la privacitat: cada membre que tingui al menys una habitació per a ell sol, si cal amb clau, per evitar interrupcions, etc.

No creu en el vot d’obediència, en el poder jeràrquic, en el pare abat. No caure en l’error de substituir l’Esperit per la llei. Millor comunitats horitzontals. Si cal, un líder temporal, en el sentit de “testimoni”, per consens, “aclamació” natural.

 

----------------

 

III.  Altres aspectes

Silenci: Respectar i cultivar espais de silenci a la comunitat. Dies de silenci, àpats en silenci...

Una llei bàsica de convivència és la llei del silenci: “en cas de conflicte, el silenci té prioritat.” Entengui’s el silenci en sentit ampli: de soroll, de música, de fum, de fer activitat, de sexe, de conversa, etc. Sempre però, hi pot haver una sortida de consens on cadascú troba l’espai per a satisfer la seva necessitat sense forçar la necessitat de silenci de l’altre, que cal respectar sempre, altrament seria un forceig.

Fomentar l’observació interior, la mística individual, observar l’alimentació, els seus efectes en cadascú, generar dietes pròpies.

Dejuni: Establir dejunis periòdics per a la purificació del cos, de la ment i l’esperit. Dies puntuals (mensuals, etc.) i els establerts per la tradició espiritual pròpia del lloc: quaresma.

Mística i litúrgies: Tenir cura de la mística col·lectiva, l’ànima de la comunitat. Crear espais perquè sorgeixi litúrgia i ritus propis vius, creatius, viscuts per tots. Recollir els de la tradició pròpia del lloc i enriquir-los, reinterpretar-los, redigerir-los a l’estil i segons l’esperit de cada comunitat. Igualment amb els ritus que arribin d’altres tradicions i que agradin. Evitar la partició de la comunitat: espais d’unió en l’àmbit públic (comunitari) a tots els nivells, respectant la diversitat dels seus integrants, que és riquesa.

Compromís amb el patrimoni local: Compromís amb el patrimoni i valors naturals, humans, culturals i la llengua pròpis del lloc on es troba la comunitat: fes-te del color de la terra on vius; allà on vagis, fes el que hi vegis. Facilitar etapes de transició i d’accés als nouvinguts per passar de la cultura, religió i llengua pròpies als de la comunitat, integrant l’enriquiment que el nouvingut hi aporti. Conèixer i estudiar l’entorn natural del lloc, el territori, la flora i fauna, la història, els personatges destacats,...

Espais comunitaris (públics) i individuals (privats): Definir quins són els espais compartits (menjador, cuina, neteja, biblioteca, assemblea, capella, serveis bàsics, festa, litúrgies, copaternitat de fills,...) i els privats (habitació, temps,...). Establir àpats conjunts i d’altres de lliures (per exemple: trobada als dinars i la resta per lliure).

Hi ha famílies a pobles que comparteixen la tutela dels fills quan els cal: comares i copares, també la cuina, etc. Alguns edificis tenen els patis interiors compartits amb els veïns, fan àpats puntuals conjunts, etc.

Persona col·lectiva: igual que la persona individual té objecte (cos), subjecte (voluntat lliure i imprevisible, sobirania) i ànima (misteri profund, esperit, essència), tota comunitat, com a persona col·lectiva, també ho té. Es manifesta en la dimensió comunitària: el subjecte col·lectiu (voluntat col·lectiva, que no és la suma aritmètica de les individuals, sinò allò sentit per tots) es manifesta en l’Assemblea; el grau de consens existent en cada moment és el grau de comunitat existent en cada moment, des d’un esperit comú (ecumene).

L’esperit comunitari s’autocelebra, entra en comunió amb els seus membres i amb el Tot, amb la natura, amb la Transcendencia, a través de les litúrgies i dels ritus col·lectius, igual com l’esperit individual ho fa amb el silenci i ritus individuals. Només cal crear l’espai perquè l’Esperit actui, es manifesti des de la seva innerent diversitat i creativitat que sempre està apretant per manifestar-se: no cal posseir-lo sinó deixar-se posseir per ell.

Només així el subjecte col·lectiu podrà tenir cura també de la part objectiva de la comunitat (l’objecte): els seus membres, l’entorn, la casa, el llegat cultural, el tarannà, els béns,... (l’ecologia i l’economia).

Comunitats de veïnatge: Mentre que la unió per afinitat és més tova, la comunitat de veïnatge és més forta, compromesa i difícil: alimentar progressivament espais comunitaris amb els veïns de carrer i de veïnat o barri, que no els hem escollit nosaltres: estimular progressivament la creació de l’Assemblea per a decidir les coses públiques, compartir espais com la festa, els serveis, la pregària, co-mares i co-pares, cuina, ajudar-se mútuament, tenir cura dels veïns necessitats, etc... segons la realitat i voluntat de cadascú.