Possessió nacional

 

Sempre ha costat creure en esoterismes. Comprensible. Però també deu ser un error pretendre entendre-ho tot des de la lògica –des de l’hemisferi esquerre del cervell- com si la ciència ho hagués d’explicar tot, com si no hi hagués més realitat fora d’això. Siguem objectius! hom diu. És més important l’objecte que el subjecte, o que l’art, o que la mística, o que l’amor, o que el psiquisme, o que l’atzar turbulent, o que la llavor plàsmica de tot el que existeix, o que els sentiments,....? Tenim la lògica i la ciència inflamades i moltes altres àrees de la realitat atrofiades.

Fa temps que hauríem d’haver desterrat la fe cega, com també la no creença cega. Allò que no percebem per qualsevol via –sigui pels sentits, per la intuïció, per la raó o per l’esperit- no hauríem d’integrar-ho com a real, però si no percebem el contrari, tampoc negar-ho. La fe cega, sense cap fonament, hom la considera buida, fictícia, sigui en relació al que sigui. Si algú creu en Déu o qualsevol dels seus eufemismes d’avui  -l’univers, l’energia del cosmos, la vida, la natura,...- és perquè el deu percebre per una via o per una altra, no pas per tot el que en diuen, normalment adulterat o manipulat. Ens han robat tantes paraules fonamentals –com llibertat, democràcia, justícia, sobirania, independència, pau, terrorisme, sostenibilitat, poble, públic,....- i tot allò fonamental que elles enclouen!

Tot això per dir que en general hom no creu –ni tampoc hauria de negar- les anomenades possessions espirituals. Les pel·lícules ens les han mostrat sempre espectaculars. Segurament no n’hem vist mai cap així. Tanmateix, hi podem creure. Tots en veiem i fins i tot les patim. Als Països Catalans n’estem minats, si bé no són epilèptiques –tot el que fa referència a l’esperit és molt menys esotèric i més planer, vivencial i natural del que s’ha tendit a interpretar. Aquestes possessions són subtils i moderades però molt poderoses, perquè porten l’etiqueta de la normalitat.  Quantes vegades no veiem persones posseïdes per la ment i l’esperit d’altres que les dominen sense ni ser-ne conscients?

Però el cas més flagrant és la possessió nacional: molts individus d’una nació més feble, dominada, ocupada, acaben essent posseïts per la nació invasora a molts nivells: de mentalitat, de cosmovisió, d’hàbits culturals, escoltant majoritàriament la seva música, emprant la seva llengua, adoptant els seus punts cardinals geogràfics, assimilant la seva història com a pròpia, veient el seu cinema, consumint els seus productes, veient els seus anuncis, llegint els seus diaris, veient els seus programes de TV, escoltant les seves ràdios, escoltant principalment els seus polítics, acceptant les seves regles i les seves lleis, defensant els seus arguments, assumint part de la seva personalitat, parlant com ells, essent com ells. I tot ben submisament.

Quants catalans coneixem que a cada quatre frases no hi facin anar al menys una paraula o expressió en castellà? Que potser els passa això a Espanya o a França? Quina proporció de converses sentim en la nostra llengua a Barcelona – a la mateixa capital de la nació- o a Perpinyà, o a Alacant, o a València, o a Palma de Mallorca? Quants n’hi ha que pensin i visquin la realitat plenament des de la mentalitat, cosmovisió, geni, construccions gramaticals i expressions catalanes? Estem posseïts per l’esperit de l’imperialisme espanyol i francès. I continua avançant encara la seva penetració i normalització. Fins i tot queda malament dir-ho, malgrat la llengua i cultura retrocedeixen dia a dia. El mateix sistema opressor genera defensors entre els seus oprimits –no n’hi ha per tant! no estem pas tan malament!  És l’anomenat autoodi i una espècie de síndrome d’Estocolm nacional. Com que hem nascut en un estat de permanent opressió, ni tan sols ensumem què seria la plena normalitat cultural, nacional i lingüística.

Ho veiem cada dia en els vestigis del que era el nostre poble. S’ha perdut el geni de la cultura i de la llengua, la genuïtat de la nació; per això vivim de renda dels genis passats i ja no en surten de nous: només es pot ser universal des de l’arrelament profund en una cultura determinada. La majoria dels que avui es diuen catalans arreu dels Països Catalans ho són de manera aigualida, en el sentit de ciutadania, no pas en el sentit ple del terme: quasi ningú viu la vida des de la catalanitat plena en tots els seus vessants com fa per exemple qualsevol francès a Lyon, qualsevol anglès a Londres o qualsevol espanyol a Segòvia. Molts no ho volen i els que ho voldríem no podem. Els pobles oprimits no tenim aquest dret universal i ja gairebé ni tan sols el reivindiquem fora de minories lluitadores. Pobre cultura mil·lenària que s’escola de pressa com l’aigua pels claveguerams! Fa tan de temps que estem immersos en una cultura de resistència que ni tan sols ens adonem que estem realment posseïts, en el nostre cas, per les ànimes espanyola i francesa, per no dir també pels amos del marketing, del capital i del pensament únic.

I, ai las!  No hi ha exorcistes eficients per alliberar-nos més enllà d’un mateix que en prengui consciència, que es planti sobre els seus peus –com les columnes de l’arquitectura de Gaudí, que s’aguanten cadascuna sobre sí mateixa- i que comenci el procés de descolonització nacional forània, que es reenamori de la pròpia cultura i nació, no per millor, sinó per pròpia; de la de la terra que l’ha acollit si hom ve d’un altre país –com diu la cançó cubana: el nostre vi és el nostre vi, i si surt agre, és el nostre vi. I així, mica en mica, tornar-li la vida rica i plena, permanentment creativa i genial, recuperant la pròpia identitat i contribuint alhora amb tot l’esplendor a la riquesa i diversitat universals. I un cop regenerats personalment: l’autoorganització territorial per a la gesta col·lectiva, des de la força de la unió d’un poble plantat sobre els seus peus amb les armes gairebé invencibles de l’acció no violenta.

Lluís Planas. Juliol de 2003.