Hi ha gent...
Hi ha gent que tot el que fa és per mirar d'obtenir plaer personal, per lleure d’un estil o d’un altre, per no sentir-se sols o per recrear-se en les pròpies necessitats afectives, en les amistats personals, en les colles d’afinitat,...
Hi ha gent que tot el que fa s’orienta al triomf personal o a tenir més poder econòmic, polític, laboral, humà, aportant ben poc o res de valor a la societat.
Hi ha gent que s’organitza per lluitar individualment o col·lectiva quan
els perjudiquen directament els seus interessos personals.
Hi ha gent que dedica bona part del temps o recursos a ajudar lluites puntuals
determinades, a ONGs amb finalitats específiques o a persones concretes i
que mira de ser coherent amb els seus hàbits de vida personals.
Hi ha gent que dedica el seu temps a la a la transformació
global, a engrandir la consciència i força comunitària, a promoure l’autoorganització col·lectiva permanent i sobirana,
convidant els altres a que es desvetllin per unir les forces a fi que sigui el
poble qui mani per al poble; sense tirans ni salvadors. O si més no, a estar-hi amatents per participar-hi quan sigui el moment.
Si observem el món avui, aviat deduïm quanta gent hi ha de cada classe.
I tu, de quin tipus de gent ets?
Si som conscients de tot el que està passant al món, de les morts
diàries de persones, d’espècies i de cultures, l'ètica ens ckama que dediquem el nostre temps i energia, en la mesura que cadascú pugui, a estar amatents per quan se’ns presenti l’ocasió de reconquerir la sobirania
democràtica comunitària de tots com a poble, a quan s’obrin nous camins que potser
ara desconeixem, a col·laborar-hi des de la nostra posició o vocació, sigui
quina sigui.
La penúltima opció és necessària, però mai suficient. En una ocasió, en una xerrada arran d’una
pregunta, l’orador va preguntar al que es lamentava: i tu, què estàs fent per
transformar i millorar la societat, per evitar les injustícies del món? L’altra
persona es va posar a plorar. Convé que tots ens fem aquesta pregunta de manera
valenta.
Mentre no hi hagi menjar i sostre per a tothom, tots els presos són
polítics –deia una pintada d’una paret a la vila de Gràcia-, i tots en som una
mica co-responsables, mal que ens pesi.
Mentre no s’hagi assolit la llibertat personal i col·lectiva i la
justícia social, cada acte que fem des de la consciència esdevé reivindicatiu,
sense mai defallir. Potser per a molts de nosaltres el món no està tan
malament, però en som una excepció. Necessitem espais pel gaudi i pel repòs,
però que siguin per reprendre aire i, tot seguit, continuar amb el compromís
ferm, valent i plaent vers l’evolució, vers la consciència plena de ser tots u,
fins la victòria, sempre, amb la fermesa que ens dona saber-nos part d’aquest
tot. Si tots ens hi poséssim, aviat podríem reposar plegats en un nou
paradís fruit de l’esforç col·lectiu.
Tots triem lliurement què fem amb la nostra vida i amb el nostre temps;
tots escollim les nostres prioritats a cada instant; tots disposem de les
mateixes 24 hores cada dia.
Aquest escrit, amb totes les seves limitacions i mancances, només vol incitar a la reflexió.
