Els 4 pilars d'una societat en harmonia i plenitud

 

Els 4 pilars d'una societat en harmonia i plenitud: comunitat humana, economia, ecologia i ecumene

Comunitat humana i esperit

A moltes persones ja no ens val el sistema social, econòmic, polític i de relació humana actual. Tampoc l’actual democràcia: és insuficient. La política s’ha allunyat massa del Poble, no hi ha mecanismes d’informació, diàleg i decisió pública permanents i plens: no es genera voluntat col·lectiva sobre els temes públics, mentre la degradació ambiental, humana i cultural creix dia a dia. La gent no es coneix, viu sola i aïllada, esclavitzada per un sistema econòmic injust i insolidari, quan la riquesa del món és immensa. Hem perdut, a bona part dels nostres municipis i comarques i al món occidental en general, la comunitat, la dimensió pública, col·lectiva.

Hi ha persones individuals i també persones col·lectives, que són comunitats humanes: la llar, la família, el barri, la comunitat d’un municipi, d’una comarca, d’un país, d’una nació, d’un continent, d’una civilització, fins la comunitat humana mundial, que és una comunitat de nacions o de civilitzacions.  Cada persona col·lectiva no està feta d’individus, sinó de les comunitats menors que la integren, que també són persones col·lectives. Només la comunitat de llar és feta de persones individuals.

Podem dir que tota persona individual i col·lectiva té 4 dimensions principals: objecte, subjecte i ànima, a més de la seva història:

Esquema segons el model Globàlium (Xirinacs)

Així com el subjecte individual s’expressa a través del gest i la paraula, de les opcions vitals grans o petites, el subjecte col·lectiu, la voluntat col·lectiva, necessita d’un espai comú per expressar-se: l’Assemblea de cada comunitat. Si no, no hi ha opció al diàleg, a la decisió conjunta, a l’expressió sobirana del poble.

Així com la nostra ànima (la nostra essència profunda, immaterial, misteriosa, allò que ens fa éssers animats –animals) necessita del nostre cos, de la carn per expressar-se (l’aplec harmoniós dels nostres bilions de cèl·lules en permanent consens amorós), aquest lligam indestriable entre l’esperit i la matèria cal a qualsevol nivell d’existència, també per a les ànimes col·lectives: l’ànima d’una família, d’un barri, d’un municipi o d’un país, necessita d’un espai on les seves “cèl·lules” integrants s’apleguin en concòrdia per establir el seu consens: allò sentit de grat per tots per al bé comú. Heus ací el simple i meravellós lligam entre comunitat humana, esperit del poble i democràcia: l’expressió del consens que brolla de la font de la concòrdia.

Al dibuix de dalt veiem com l’esperit participa per igual de l’objecte i del subjecte de cada ésser, en canvi, no ho fa dels fenòmens. Si l’esperit és la unió profunda de tot amb tot, els fenòmens són la competència i xoc permanent, la llibertat d’actuació de l’home. El centre de la nostra tradició cristiana rau en actuar en el món fenomènic segons la inspiració divina de l’Esperit: esdevenir instruments del Regne, de la pau profunda, de l’amor fratern; mers guans moguts per la ma de Déu.  Dir aquest sí radical als dons i carismes de cadascú, al lliurament pels altres, a la lluita social (la lluita per les diferents persones col·lectives) mai és fàcil, perquè cada cop, aquella silenciosa veu interior que deia Gandhi, ens demanarà més i més, fins a demanar-nos-ho tot, potser fins la vida. Dir-li sí, malgrat des de la visió fenomènica pugui resultar de vegades molt costós, amarg i conflictiu, des de la visió fonda de l’esperit és la salvació, la llibertat (absoluta), el paradís, la plenitud i joia eternes ara i aquí.

La comunitat humana són les vivències col·lectives, el psiquisme veïnal, comú, públic. Si s’exagera per massa, es cau en l’intrusisme, en el safareig excessiu; si s’exagera per massa poc es cau en l’aïllament, en el desconeixement mutu, en el veí desconegut, en el trencament de la comunitat. Hi ha comunitats d’afinitat i sectorials (colles d’amics, associacions, empreses, grups que pensen igual, amb interessos comuns, etc.), ben riques i positives però insuficients per a canviar de soca-rel el sistema actual –per això les permet- i comunitats troncals: el veïnatge, des de la llar a la nació i el món, passant per totes les escales territorials. Aquestes són les fortes, la seu de la sobirania popular i de la força del poble.

Si no hi ha concòrdia no hi ha comunitat, terme que vol dir amb regals mutus (tots hem tastat el plaer de la comunió espiritual (ecumene) entre persones i entre comunitats, de la “guerra de favors entre persones” –això ja ho faig jo!-,: un plaer infinitament més elevat i gran que el del més gran poder econòmic, social o polític).

L’espai públic és sagrat, perquè pertany a més d’una persona i per tant cal respectar-lo més encara que el propi espai privat. No embrutar-lo amb soroll, brutícia, enriquiment particular, etc.

Per assolir la justícia social i la sostenibilitat ambiental i cultural és imprescindible reconstruir el desaparegut àmbit públic: l’espai del Poble, absorbit –especialment des de la revolució francesa- pels poderosos àmbit oficial (l’Estat a tots els nivells, des de l’Ajuntament, consells comarcals, Diputacions, Govern Autonòmic, Central, Comissió Europea i ONU, i que han manllevat el mot “públic”) i àmbit privat (la privacitat i sobirania de cada individu, organització o comunitat internament).

 

Sostenibilitat i democràcia

Sostenibilitat o desenvolupament sostenible: “Aquell que permet la pervivència, salut i evolució natural o realització de totes les realitats existents (persones, comunitats, espècies biològiques, nacions, cultures, llengües, recursos naturals, pensaments, tradicions, religions, etc.) en termes d’igualtat, equilibri i respecte recíproc”; “Aquell que permet satisfer les necessitats de les generacions presents sense comprometre les de les generacions futures” (informe Brundtland, ONU)

La degradació ambiental, social i cultural actual és el fruit de la suma de tots els comportaments individuals i col·lectius. Si no és causa només dels poders oficials, tampoc ells sols podran aturar-ho. Ans al contrari, normalment s’atribueix als poders oficials (estats), en complicitat amb els grans interessos econòmics privats, les actuals polítiques insostenibles.

Efectes (impactes) a nivell global: pobresa creixent –la distància entre països rics i pobres s’ha triplicat els darrers 40 anys; 225 persones posseeixen més béns que la meitat de la humanitat junta-, guerres –avui fins i tot en directe-, degradació ambiental –25 milions de refugiats ambientals per desertització, canvi climàtic, sequera, grans contaminacions-, milers de morts humanes diàries per fam i malalties curables, el 90% de les llengües i cultures en vies de desaparició –inclosa la nostra-, desaparició d’espècies animals –entre 10 i 40 cada dia-,etc. El món continua dividit entre rics i miserables i, paradoxalment, el grau de felicitat no és gaire alt en cap bàndol.

A nivell local i comarcal, els territoris es van convertint en objecte de nombroses especulacions urbanístiques i viàries: nous camps de golf associats a operacions urbanístiques, polígons industrials fora de lloc, proliferació de grans superfícies comercials en detriment del comerç familiar, complexos lúdics massificadors, barris que van esdevenint morts, amenaces viàries destructores de sistemes naturals i agraris (4t cinturó, TGV i noves carreteres, a part de les moltes ja existents), pla hidrològic, urbanitzacions difuses, insuficient transport públic, bosses d’immigració no integrades, colonització lingüística i cultural, i una llista que de segur cadascú faria molt llarga.

“En aquest món de segur que hi ha prou recursos per satisfer les necessitats de tothom, però no pas per satisfer la cobdícia de cadascú” (Gandhi)

Per la sostenibilitat cal consciència i, per la consciència cal participació: el canvi de comportaments cap a la sostenibilitat no és possible sense la consciència (no només individual, sinó col·lectiva i global) del conjunt de les persones i activitats de tots els territoris del planeta. La consciència només es pot generar a partir d’informació de qualitat (plural, comprensible, objectiva, comparable), i aquesta només és possible des de la participació col·lectiva. Per tant, podem afirmar que la sostenibilitat no és possible sense la democràcia (participativa per definició).

 

Una economia al servei del poble: el capitalisme comunitari

L’altre pilar de la societat humana és l’economia, actualment injusta i insolidària, que permet creixents acumulacions de diners en grans fortunes i creixent misèria i mort (segons el darrer estudi de la FAO cada dia moren unes 100 mil persones de gana i malalties curables, més que fa uns anys).

El capitalisme comunitari és un nou model econòmic tècnicament i legalment viable i d’implantació gens traumàtica, fruit de l’estudi de tota una vida, la de l’Agustí Chalaux i la d’altres persones, basat en propostes del Nobel d’economia Maurice Allais.

Es tracta d’un model econòmic que combina la iniciativa empresarial privada amb el diner públic (ni oficial ni privat, sinó al servei de la comunitat).

Al respecte, ens explica en Joan Parés:

>Hi ha un fatalisme davant la impossibilitat de millorar els mals de la misèria material que cada cop afecta més i més persones, o davant de qualsevol proposta d’un projecte engrescador sigui social, d’investigació o cultural. És una excusa permanent, sense base, ja tots pressuposem que sí, que estem en una situació deficitària o de quasi fallida econòmica (les crisis borsàries, la crisi energètica, ...).

>Però d’escassos de diners res de res, qui diu això o bé no sap de que parla o bé és un cínic ben pagat!

>De riquesa n’hi ha moltíssima i de diners n’hi ha molts, la majoria desaprofitats, entretinguts, malbaratats i sobretot mal repartits. Repensem què vol dir:

·         Mercat à conjunt d’intercanvis elementals de mercaderies (bens i serveis) –originalment, intercanvi de mercès, regals.

·         Mercat lliure: lliure per a qui?  lliure per a què?

·         Economia de mercat: ECO NOMIA à OIKOS NOMIA   (repartició del bé comú)

>Si es confirma l’existència d’un bé comú mercantil (fins ara usurpat a tots els pobles pels banquers/financers que s’han apropiat de la capacitat d’inventar diners) podria passar a ser patrimoni comunitari

>El bé comú (excedents) és atribuïble a l’acumulació històrica d’esforços comunitaris indirectament productius: la saviesa, la pau, la cultura, l’educació, el desenvolupament tècnic, els invents, la llibertat mercantil, ... No poden ser propietat privada.

>Es proposa que la capacitat d’invenció dinerària equivalent als excedents sigui patrimoni de la comunitat a través de la gestió que fa l’Estat (gerent de la comunitat):

1.      per estimular una més i millor producció

2.      per a cobrir les necessitats de tots els que estan fora de la societat utilitària (atur, jubilats, liberals, ...) amb aquesta plus-vàlua social (fins ara robada per alguns privats privilegiats).

>Aquesta hipòtesi explica l’enorme fortuna dels grans financers i banquers mundials, els dèficits dels pressupostos estatistes i el deute exterior del Tercer Món.

>Si es retorna a la moneda personalitzada i la hipòtesi es confirma quedaria:

·         un lliure mercat clar

·         una lliure societat transparent, de totes les transaccions mercantils

·         una dràstica simplificació fiscal

 

Per fer-ne un tast, el nou sistema econòmic anomenat capitalisme comunitari es basa en:

-                Convertir l’actual moneda anònima en una moneda escriptural (factura-xec) de compte abstracte que reculli nominalment qui compra, qui ven, què ven, a quin preu i quan (tècnològicament factible). Les dades es recollirien, mitjançant 3 sistemes telemàtics independents, i en serien públiques les dades referents a mercaderies i preus, mentre que serien reservades, i només consultables per la Justícia en cas de litigi, les dades personals.

-                Crear una banca pública (ni oficial ni privada), d’on, en funció dels rendiments de l’economia productiva (d’iniciativa privada) es generaria una renda bàsica per a tothom i un sou per les feines vocacionals (artístiques, humanitàries i de servei a la societat), sou que normalment seria inferior al d’una feina productiva.

Altres aspectes del sistema fan referència a:

- Equilibri exterior d’un país:

exportacions = importacions

Si un país exporta més que importa serà un país dominant (imperialista)

Si un país importa més que exporta serà un país dominable (deutor)

- Explotació econòmica internacional: les empreses poden actuar als països on les hi donin permís, però la riquesa generada a cada país s’ha de quedar o invertir en el mateix país.

- La propietat de la terra, en tractar-se d’un bé universal comú com l’aire o l’aigua, no pot ser propietat privada, sinó comunitària (recordem que no vol dir estatal), ni objecte d’especulació al mercat. Sí que són privats, en canvi, els habitatges i edificacions que s’hi construeixin.

(...)

 

Democràcia i convivència

Democràcia vol dir demos (del grec: poble) i cràcia (del grec: força): la força del poble, que necessita del seu consens: veu i voluntat del conjunt d’una comunitat a qualsevol nivell (llar, barri, municipi, comarca, país, nació, etc.) sobre cadascun dels afers públics.

La maduresa és l’assumpció de les pròpies responsabilitats: és el que fa que una persona (individual o col·lectiva) s’emancipi, esdevingui lliure, s’autodetermini dia a dia, afer a afer, sigui independent (que no depèn d’altres; en tot cas, s’hi relaciona de lliure a lliure i fraternalment), drets universals inalienables.

El consens és la voluntat conjunta d’una comunitat, d’una persona col·lectiva, malgrat es pugui partir d’opinions o interessos privats diferents, amb voluntat de buscar allò que beneficiï al conjunt.

Hem vist abans que la vera democràcia és trobar el consens, no pas el vot (dictadura de la majoria). Per a generar-lo cal crear espais de participació i de convivència a cada comunitat: l’assemblea veïnal, no només per decidir sobiranament sobre els afers públics de cada comunitat; també per refer els vincles de convivència, riure, fer festa, donar ales a la creativitat, compartir lleure, ajut i regals mutus, compartir serveis, etc.  Això genera ànima comuna i la felicitat i plenitud perdudes.

L’assemblea fa de membrana responsable que vetlla pel patrimoni natural, social i cultural de cada comunitat: és oberta a tot allò enriquidor i tancada a allò destructiu, com una cèl·lula o com aplica cadascú a la seva llar.

Sense comunitat humana harmònica i organitzada no es pot generar consciència col·lectiva, ni prou força per defensar el bé públic, ni per garantir entre tots una ecologia sostenible, ni una economia justa, ni un esperit comú respectant les diversitats menors, ni un control per garantir la salut de la política, ni cohesió social ni, en definitiva, la plenitud individual i col·lectiva perdudes. Amb optimisme vers un futur proper, cal ser plenament conscients de la realitat present.

Així com els individus tenim cura de la nostra la llar, les llars haurien de vetllar per les necessitats humanes i materials del seu carrer, les assemblees dels carrers per les necessitats del barri, els barris per les del municipi, que és la seva llar comuna, i igualment, els municipis han de vetllar per la seva comarca, les comarques pel país de la nació o ètnia (en el nostre cas totes les terres de cultura catalana),.... i del món, que és la llar de totes les comunitats nacionals o ètniques (actualment unes 4 mil), n’ha de tenir cura la futura Assemblea de Nacions de la Terra (que hauria de ser obeïda per l’actual ONU, que és oficial, política, feta d’estats).

Es tracta de reconstruir el desaparegut àmbit públic: l’espai del Poble, absorbit, especialment des de la revolució francesa, pels poderosos àmbit oficial (l’estat a tots els nivells, des de l’Ajuntament, consells comarcals, Diputacions, govern autonòmic, central, Comissió Europea i ONU, i que ha manllevat el mot “públic”) i àmbit privat (la privacitat i sobirania de cada individu, empresa o comunitat internament).

Les escoles, mitjans de comunicació, serveis, economia, etc. seran verament públics quan sigui regits o vigilats per la voluntat del Poble. Mentrestant, són oficials o privats, i normalment obeeixen aquests interessos i no els públics.

Ens cal regenerar els 4 pilars de la nostra societat humana (les 4 “oikies”): la comunitat (oikia: en grec, la llar, la comunitat mateixa a cada nivell), l’economia (oiko-nomos: la nutrició equitativa de la comunitat amb tots els béns materials i culturals necessaris); l’ecologia (oiko-logia: mantenir neta la nostra casa) i l’ecumene (un esperit comú que respecti les diversitats espirituals menors).

 

Taula. Organització de la societat humana (Globàlium)

Autoritat oficial (política, institucions)	PARLAMENT (Legislatiu)	GOVERN (Executiu)	JUDICIAL (Justícia)	Autoritat TESTIMONIAL (Testimonis espirituals aclamats pel Poble)
Àmbit Públic (popular, demòtic)	el Parlament obeeix l’ASSEMBLEA del Poble	el Govern garanteix l’ECONOMIA (just repartiment dels béns públics)	l’ECOLOGIA inspira la justícia (drets universals ambientals, col·lectius o nacionals i individuals)	l’ECUMENE (l’esperit comú del Poble)

                                        (Troncal)                           (Sectorial)                                          (Troncal)

 

La societat humana l’hem d’entendre com un gran ésser viu, com una nova espècie a continuació de l’ésser humà dins l’escala evolutiva de la natura. Encara no hi som; tot just som “unicel·lulars socials”, individualistes, descohesionats, dotats d’estructures socials oficials i d’algunes entitats sectorials, però sense un organisme comunitari amb cos, ànima i subjecte unitaris. La gestació d’aquesta nova espècie ens pot dur encara anys o generacions, raó de més per començar avui, per responsabilitat amb el futur dels nostres fills i nacions i per amor universal.

Les assemblees es poden crear a partir de temes concrets que puguin ser d’interès local: temes de territori, d’urbanisme, recollir prioritats del poble, problemes determinats, etc., tot integrant la pedagogia teòrica amb la pràctica. Quan existeixin les assemblees municipals serà immediat poder tractar des de les mateixes bases temes d’abast comarcal, regional, nacional o internacional de manera conjunta i planera. La trobada dels veïns també ens regalarà cohesió social.

Les motivacions d’entrada per generar l’assemblea troncal del Poble poden ser diverses:

L’inici és qüestió de creativitat: cal trobar la via i el tema d’entrada més escaient en cada cas per iniciar la regeneració de cada comunitat, la creació de la seva assemblea sobirana. En tractar-se d’un procés orgànic, com una nova llavor de l’arbre d’assemblees de tot el poble, és natural que comenci amb un petit nucli, sempre que tingui vocació de germinar i ramificar-se permanentment. La seva maduració pot ser qüestió d’anys o generacions, raó de més per començar tot seguit, sense por a l’assaig i error, que és com la natura avança.

Les experiències existents ens demostren que les assemblees han de ser petites (de 7 o 10 membres), per facilitar l’autoconvocatòria, la seva indepencència, el diàleg equilibrat de tots i la brevetat, i fer-se properes als seus membres (per exemple, les de carrer al mateix carrer o proximitats, o a casa d’algun dels membres). Com cèl·lules vives arreu del territori, allà on hi ha cada llar, carrer, barri..., es genera així un arbre d’assemblees sobiranes i independents, natural, viu, orgànic.

Cada assemblea decideix sobiranament sobre els seus afers interns. Pels temes d’abast territorial major (compartits per diverses comunitats territorials), les assemblees de base nomenen portaveus (enllaços).

Els polítics haurien de ser els servidors, els cambrers de la voluntat del Poble. Però cal generar voluntat perquè pugui ser obeïda. Els polítics demòcrates haurien d’ajudar a regenerar-la, com ja deia el filòsof greco-romà Plutarc al segle I (no només a fer consultes tècniques puntuals i dirigides, sense ànima ni iniciativa pròpies). Cal iniciar un llarg procés de pedagogia social per recuperar el veïnatge, el diàleg públic, l’autoestima col·lectiva.

La sobirania rau en el sí de cada persona, sigui individual o col·lectiva, de baix a dalt.

Si la societat fos un autobús, el poble indicaria el destí en cada cas, els polítics serien els conductors i els tècnics en garantirien el funcionament, el manteniment, les rutes, etc. Els viatgers no delegarien pas l’elecció del destí de tots els trajectes durant 4 anys al conductor.

 

Algunes experiències d'assemblees deliberatives (anys 2000-2003):

†  Sitges (iniciada a partir de la realització de l’Agenda 21 local impulsada per l’Ajuntament)

†  Cardedeu (a iniciativa popular)

†  Moviment cap a l’arbre d'Assemblees dels Països Catalans

 

La força d’un poble organitzat: l’acció no violenta.

Si la massa és fàcilment manipulable pels poders estatalistes i econòmics, un poble organitzat és difícilment manipulable i disposarà de força per actuar quan no se li respecti la voluntat unitària.

La filosofia i la pràctica de la no violència se centren en l’art de com tractar el conflicte, l’enemic.  És de naturalesa espiritual: estimar l’enemic, l’adversari, i també els amics, el poble adormit, tractant-los amb un amb amor ètic, dur, mitjançant accions no violentes per fer-los reaccionar, per transformar-los, per desvetllar-los. No es tracta d’un instrument o arma de pressió més, coactiu, contra l’adversari –això seria emprar eines aparentment no violentes però amb esperit violent-, sinó que és una altra naturalesa de viure i d’actuar davant els esdeveniments de la vida, sovint conflictius.

Resultaria fonamental estudiar a fons des de les escoles la filosofia i pràctica de l’acció no violenta, amb els seus cinc graons d’acció progressius que proposà i practicà Gandhi:

            a) cooperació amb l’autoritat: diàleg constructiu inicial, que legitimarà els següents graons. Primer cal dialogar i cooperar amb l’autoritat, amb l’adversari; podria ser que tinguessin la raó; podria ser que ens escoltessin. Cal pressuposar la cordialitat.

            b) denúncia contra l’autoritat: quan la consciència exigeix de fer-ho, en haver comprovat que, cooperant i dialogant, l’altra part ens perjudica, perjudica el poble. La denúncia pot ser per la via legal, si bé normalment estarà manipulada per l’Estat, o per les vies de comunicació públiques, vies artístiques, manifestacions, etc.

            c) no cooperació amb l’autoritat: quan la denúncia no ha estat suficient: vaga, vaga de fam (sempre adreçada als amics, al poble, per desvetllar-lo, no pas a l’enemic), objecció de consciència,... (la imaginació i la creativitat popular pot ser molt gran)

            d) desobediència civil: quan la no cooperació no ha estat suficient cal exercir el dret i el deure de desobeir tota llei injusta.

            e) solució alternativa:  si totes les darreres accions no han donat fruit, o bé no apliquessin a la naturalesa de la cosa, cal fer-se les pròpies estructures al servei del poble: escoles, carnets, mitjans de comunicació, cooperatives,...

En els casos b, c, d i e, tot assumint les conseqüències del sistema establert. L’acció no violenta o vol carregar-se tot el sistema, sinó millorar-lo o transformar-lo des de la seva acceptació de partida.

Si no es disposa d’assemblea, sempre lliure i sobirana per principi democràtic i universal inalienable i que no pertany a ningú més que als seus membres, la voluntat del subjecte col·lectiu no es pot expressar, fora de formes raquítiques, puntuals i massives en afers determinats (manifestacions, votacions, signatures, caçolades). Ens podem imaginar com seria de pobre la comunicació entre nosaltres si només poguéssim escollir entre 4 o 5 llistes de coses cada 4 anys i, davant d’algun afer important, simplement sortir al carrer, sense diàleg fluid?

A l’àmbit oficial que aspiri a controlar el poder li convenen ciutadans individualitzats, que esdevenen massa manipulable: uns pocs poderosos controlen amb els instruments fiscals, legals, mediàtics, educatius i policials a milions de ciutadans.

Poble, en canvi, és tota persona que en vulgui ser, que s’integri en els diferents nivells de comunitat on visqui en cada moment, que estimi i es comprometi amb el patrimoni natural, cultural i social propis de cada lloc. No és una qüestió quantitativa sinó qualitativa (espiritual), si bé és desitjable que amb el temps la majoria d’individus s’integrin a la dimensió pública.

“Un país –sigui municipi, comarca, nació o de qualsevol altra escala- sense poble organitzat esdevé un cos social, cultural i territorial sense ànima, presa fàcil dels carronyaires que sempre vigilen des dels aires elevats del poder”. (L.M. Xirinacs)

Cal no confondre l’acció no violència (que no vol dir passivitat) amb la covardia revestida de pacifisme; davant d’una agressió, davant d’una injustícia, cal actuar; inicialment de manera no violenta però, si s’arriba al cas, és ben legítim lluitar per qualsevol altre medi.  Gandhi manifestava que s’estimava més un violent valent que un no violent covard, i que davant d’un conflicte violent, el no violent no pot restar passiu: cal que es posicioni a favor del violent agredit i en contra del violent agressor.

Per a una acció no violenta eficaç cal que el poble estigui organitzat; la seva clau rau en la força de la col·lectivitat, trencant així la feblesa de l’individu aïllat, massificat, que res pot davant dels poderosos aparells dels estats i dels grans capitals.  I aquesta organització ha de ser natural i d’escala humana. Aquestaorganització és la que promou el moviment per a l’Arbre d’Assemblees del Poble en l’àmbit dels Països Catalans. Darrerament s’ha traduït el darrer manuscrit de Gandhi abans de que l’assassinessin, amb el que es disposava a iniciar el mateix sistema a la Índia.  Un municipi, per exemple, on 10 enllaços de 10 barris es comuniquen cada un amb 10 enllaços de 10 carrers del barri, els quals informen a la vegada cada un a 10 enllaços de llars de 3 membres, han informat o mobilitzat a 10x10x10x3 = 3.000 persones en poc temps, sense gaire esforç i sense necessitar grans recursos, convocatòries, diners ni grans locals. És la via orgànica, la sèu de la força no violenta del poble.

Tots estem convidats, cadascú des del seu petit o gran espai i vocació propis, a iniciar des d’avui mateix la difícil i llarga tasca pedagògica social de desalienar el company, l’amic, el parent, el veí, per regenerar el compromís, l’autoestima i la il·lusió de la gent viva i adormida, per unir-se democràticament en la defensa del bé comú, descobrint en aquesta comunió amb els altres la felicitat profunda.

 

 

Lluís Planas.  Cardedeu, 4 d’octubre de 2003