Diversitat cultural i lingüística

Una llengua expressa una determinada visió del món, de la vida, de la realitat, una cosmovisió, una ordenació mental, una filosofia. Cadascuna és el fruit de segles i segles d’evolució natural d’una determinada comunitat, per costum i tradició (allò que fa nació). Una immensa riquesa que està per sobre de preferències o opinions i que ens hauria de produir un sagrat respecte profund.

Ens ha tocat viure el moment històric de l’ensorrament i desaparició de bona part de tota aquesta riquesa mil·lenària, així com de la majoria de tradicions culturals i religioses, dites populars, costums, etc.

Ètnia és un mot que ve del grec ethos (ètica, costums) +  genos (de la família gnatio: (g)nació, (g)natural, (g)naixença, gine (dona), generació, geni, (g)noble, genuí): nació amb costums.

Cada llengua canta i expressa la vida de manera diferent. No n’hi ha cap de millor ni de pitjor: totes són plenes, models globals de la realitat. Totes tenen el mateix dret universal i inalienable a existir i a la plenitud, independentment del seu nombre de parlants, poder econòmic, polític o militar. Cadascuna només disposa d’un determinat territori per viure i desenvolupar-se (a excepció de les cultures nòmades), un i cap més: el seu país natural. La invasió d’aquest territori per part de les llengües imperialistes actuals (l’anglès, l’espanyol, l’àrab, el rus, el francès, el mandarí, el portuguès), que ja disposen a més del seu propi espai, les condemna a una mort irreversible que es pot produir en una o dues generacions (cas per exemple del català a la Catalunya Nord, que fa 50 anys era parlat per gairebé tota la població).

L’argument de l’homogeneïtat és el que promouen els imperialismes estatals i econòmics, que necessiten un camp homogeni per estendre amb més facilitat el seu mercat i control polític.  Paradoxalment, moltes persones “anti-sistema” autoanomenats de vegades “ciutadans del món” fomenten també l’ús de llengües invasives en els països on viuen per raons “pràctiques”, per “facilitar” l’acollida als immigrants o per una malentesa “cortesia”, arribant al mateix resultat que busquen els imperialismes estatals i econòmics: l’homogeneïtzació lingüística, el lingüicidi de les llengües i cultures receptores més febles.

Les llengües es poden enriquir i fecundar entre elles, però mai substituir; car això mena al lingüicidi i al culturicidi. Ni tan sols sota els arguments tramposos de que “és més pràctic parlar una sola llengua” o que “així ens entenem millor” hauríem èticament d'emprar llengües colonialistes a cap país. De segur que pot facilitar la comunicació interpersonal immediata i esporàdica, però aquesta actitud de comoditat individual (mandra de fer el transitori i enriquidor esforç d’aprendre la llengua del lloc on anem, assolible en poques setmanes o gràcies a les noves tecnologies), contribueix a matar la llengua i es perd l’oportunitat de l’enriquiment mutu, també el del visitant. Cadascú es pot expressar de manera plena des de la seva llengua pròpia.

Cadascuna de les més de 3.000 llengües que preveuen els experts que avui i durant els propers anys desapareixeran suposa una riquesa universal i irrepetible que tots estem perdent.

La immensa majoria de gent d’una nació no necessiten aprendre les llengües majoritàries (anglès, espanyol, etc.): cadascú es relaciona principalment amb el seu entorn proper.

Amor és sempre compromís, de vegades afectiu (amor místic), de vegades dur (amor ètic), però sempre pràctic; altrament no és amor. De res serveix dir que s’estima la llengua pròpia o la diversitat si a l’hora de la pràctica no s’adopta, no s’empra, no es viu a través d’ella sempre i sense quasi excepcions, malgrat en situacions d’ocupació signifiqui fer aflorar el conflicte que, altrament, s’empassa l’ocupat.

Fes-te del color de la terra on siguis: l’amor a la diversitat i la responsabilitat comporta adoptar la cultura, la llengua, els costums de cada lloc on siguem en cada cas i de cada lloc que visitem, evitant d’emprar llengües o productes culturals invasors malgrat ens puguin ser més còmodes o fàcils. Moltes cultures populars recullen la mateixa idea cadascuna a la seva manera: allà on vagis, fes el que hi vegis; A Roma, fes com els romans...

Una nova cultura de l’ecolingüisme, de la sostenibilitat cultural i lingüística cal que sigui difosa des de les escoles, justament en direcció contrària de l’actual pensament homogeneïtzador, fàcil, còmode, sense compromís, amb drets i sense deures.

Igual com des de fa pocs anys forma part de la consciència col·lectiva la condemna del racisme, de la discriminació per raó de gènere o de la contaminació de rius, de l’aire, dels boscos o del mar, si evolucionem bé aviat en formarà part també l’ús de llengües o cultures invasores a territoris envaïts, si bé de segur per a moltes d'elles ja hi farem tard, car hauran desaparegut de manera irreversible –cas per exemple del gaèlic a Irlanda.

L’adopció de la llengua i la cultura pròpies de cada lloc (incloent la forma cultural de la religió pròpia del lloc) evita la desconfiança envers els immigrants i la seva conseqüent marginació; en facilita la integració normal en la comunitat receptora, evitant així, de regal, problemes pels nouvinguts. Aquesta és la veritable integració.

La fecundació entre cultures passa per l’acceptació troncal de la pròpia de cada lloc a partir de l’intercanvi amb les altres, o amb les aportacions progressives dels immigrants, sempre redigerides, reinterpretades, no pas important directament les forànies o substituint les locals.

L’autoodi (menysteniment i desprestigi de la pròpia cultura i llengua, valorant més les forànies imperialistes) és enorme per part dels milers de cultures més febles. A Catalunya, País Valencià i Illes Balears i Pitiüses, es consumeix sobretot cultura anglesa, americana i castellana per sobre de la catalana en tots els àmbits: cinema, música, gastronomia, lectura, premsa, lleure, danses, ràdio,... És que són millors? Simplement és l’efecte “autoodi”, una espècie de “síndrome d’Estocolm” dels colonitzats. El marquèting també hi juga un paper clau: fa creure que allò bo és la moda creada, sigui d’un estil o d’un altre.

La plenitud cultural no es pot assolir, però, sense consumir i generar cultura pròpia: es crea una mena d’esquizofrènia nacional quan un poble vibra amb ídols d’altres cultures que ni tan sols entenen. No vol dir pas no poder-ne gaudir per l’enriquiment i intercanvi intercultural, però caldria tenir prou consciència i ètica per afavorir aquest consum i intercanvi amb les cultures més oprimides i discriminar negativament les invasores colonialistes, sense que això vulgui dir que els seus exponents culturals no puguin ser bons. Simplement és el sacrifici necessari i transitori per posar les aigües de les diferents cultures als nivells que els corresponen.

Cada nouvingut ha d’entendre que la llengua del lloc on ha anat és també una riquesa seva. Sense renunciar a la seva cultura i llengua en els seus àmbits privats, l’enriquirà i li facilitarà la integració si en tots els àmbits públics, incloses les converses espontànies al carrer, adopta i defensa la llengua pròpia del lloc.

Aquesta situació de feblesa de la majoria de llengües del món només passa en aquelles nacions sense estat. Cap de les llengües amb Estat propi estan amenaçades (si és que quan van assolir la independència política, la llengua estava normalitzada). Tota persona que emigra a un estat amb llengua pròpia, es veu obligat a aprendre-la amb rapidesa per poder-s’hi integrar i guanyar-s’hi la vida. És només en els països que, a part de la seva llengua pròpia, tenen imposada una altra llengua oficial on es dona la situació que el nouvingut pot optar per no aprendre la llengua del lloc, produint-se llavors el risc de substitució irreversible.

 

 

Referències:
Declaració Universal dels Drets Lingüístics.
Drets col·lectius dels pobles.

 

 

LP, 2004