La mort de l'univers
La fi de l’Univers
Una de les grans preguntes és si l’espècie humana ens en sortirem, si el món continuarà evolucionant, si l’univers es continuarà desplegant.
Si des del gran esclat de la llavor inicial (Plasma) al llarg de 13.500 milions d’anys l’univers no ha deixat de desplegar-se a base de milers i milions d’experiments, molts d’ells fallits per trobar a cada nou pas un encert, un salt quàntic endavant, ¿què ens ha de fer pensar que, ara que ja hem assolit el nivell de metazou-home (individu humà), l’univers no se’n sortirà per fer el penúltim salt cap a la consolidació de la “societat humana”, com una comunitat de nacions madures, on cada comunitat nacional és feta de comunitats territorials i veïnals (troncals) madures, fetes, al seu temps, de comunitats de llar madures, integrades aquestes per individus madurs?
I després, el darrer glop, el darrer salt quàntic de l’evolució fins assolir el Món ple, el seu màxim desplegament i plenitud, la compleció d’aquest bateg del cosmos del que nosaltres participem com a diminutes partícules: l’univers sencer com un tot conscient i madur, lliurat en cos i ànima a tot allò que engloba i que és.
¿Quin sentit tindria, què ens hauria de fer pensar que, arribats fins aquí, el proper salt evolutiu ha de ser tan més difícil que els anteriors per no realitzar-se? Ja l’estem flairant, ja ens hi estem apropant. Ja s’albira. Això sí, cada nou graó ascendit s’ha pogut dur a terme a partir de l’entrega i fermesa del graó previ. Nosaltres, l’espècie humana, som el darrer graó fins avui de l’escala de l’evolució de l’univers. Que s’ascendeixi al següent, per tant, no està resolt. El partit s’està jugant. L’evolució està escrita en l’ADN del Cosmos, però per dur-se a terme fem falta nosaltres. Nosaltres, ara per ara, en som el darrer graó, som els actors que acaben de sortir a escena, com en els milions d’anys anteriors els actors han estat altres graus de l’evolució (les cèl·lules, les molècules, els àtoms, les partícules subatòmiques, els fotons,...).
Només ens cal la confiança, la fe en deixar-nos fer, en deixar-nos obrar per la saviesa d’aquest tot còsmic, transcendir d’una vegada per sempre els egoismes raquítics, l’egocentrisme, l’antropocentrisme, l’individualisme, al capdavall la por a ser, a saber que som quelcom molt més gran que mers individus, que no hi ha diferència entre el dins i el fora, ni físicament -tots som cèl·lules d’un mateix cos íntimament relacionat i lligat a nivell material- ni en esperit -tots som emanacions d’un mateix misteri animador còsmic, que pren tinys particulars en adoptar diferents formes físiques i personalitats.
El dubte és el suport ecològic. Si la nostra ceguesa i inconsciència s’allarguessin massa, potser perdríem gran qualitat i diversitat ecològica, l’aire respirable, l’afable clima actual, bona part de la resta d’espècies i de recursos naturals. Però fins i tot en aquest dramàtic escenari, no sembla que la vida humana al complert hagués de desaparèixer del tot encara.
Llavors, sigui amb més o menys qualitat ecològica, els humans continuarem evolucionant i, quan fem el salt, ens sabrà greu tot allò que haguem perdut; tanmateix, ho integrarem, igual com integrem els errors d’un infant en anar aprenent i creixent.
Esdevindrem comunitats humanes tan harmòniques i solidàries com ho són, des de fa milions d’anys, les comunitats de cèl·lules en els metazous, en el nostre cos.
I tot seguit, un cop assolida la consciència de que som humanitat, farem el darrer salt, l’assoliment de la consciència universal plena amb totes les espècies, amb les galàxies de l'Univers, amb els múltiples universos que hi pugui haver.
A partir d’aquí, no sabem quan temps linial de vida li restarà al nostre planeta i a l’univers, però estarem tan preparats per entrar en la mort com per viure la vida; ambdues coses seran joioses i plenes. Quan sapiguem que és l’hora de morir, que se’ns acaben els dies com a espècie, ens hi deixarem endur sense resistències, sense histerismes. Tal vegada hi hagi una barreja de dol i de goig, però no el patiment que provoquen els aferraments desgarradors. Com un avi alliberat i savi es deixa acollir per l’abraçada dolça de la seva mort quan sent que s’acosta, en pau, serem capaços de viure la fi com l’inici d’una natural sístole (contracció) d’un mer bateg còsmic, un cop completada la diàstole, sense fer-ne cap drama, com no el fa el cor cada cop que batega, o cada onada del mar en anar i venir.
La fi de l’Univers, si la societat humana ha deixat expandir la seva consciència i té la clarividència de veure-la venir, la prepararà com una gran festa còsmica de retorn a la llavor original, a les aigües primordials, i s’hi fondrà dolçament, perquè serà com fondre’s en la falda de la mare, com dissoldre’s l’univers en sí mateix.
Lluís Planas i Herrero
11 de setembre del 08
/9 nov’12
