Elogi al donar

 

“Donar és rebre”

Unes breus pinzellades en gest d’agraïment humil i emocionat a aquells qui, en aquests temps de sequera i desconcert, heu donat amorosament i amb il·lusió part d’allò que heu rebut.

Tot allò que donem no ho perdem, ans al contrari, ens retorna en escreix, sigui de manera directa o per d’altres d’inimaginables, amb el regal afegit i incommensurable de la plenitud, el convit permanent.

Aquest gest espiritual de donar és el que ens ajuda a deixar de creure’ns propietaris de les menudeses mundanes, per grans que ens semblin, esdevenint posseïdors de l’Univers sencer.

 No res del que rebem ens pertany: la vida, l'univers ens ho dóna, ens ho confia amb total llibertat, amb l’esperança callada i gens exigent que ho posem al servei de la construcció del "regne", és a dir, d'un món just i fratern -en podem dir, com Jaume Chalamanch, "verapau". Sembrar-ho perquè doni fruit abundós, al servei dels altres, de la comunitat humana, del món.

Si donem amb amor, sembrem llavors de verapau. 

Si ens sabem part del cos i esperit còsmic, és a dir, del nostre cos cel·lular, del cos comunitari veïnal, del cos nacional, del cos de la humanitat, de la natura i del cosmos sencer, el concepte de donar desapareix, car ens ho estem donant a nosaltres mateixos.

Quan esmercem els dons rebuts només en el gaudi individual, se’ns marceixen a les mans i se’ns empetiteix i marceix l’ànima.

No hi ha lloc possible per a la vanaglòria: res del que tenim o fem ens pertany ni és mèrit nostre més enllà de l’íntima i lliure elecció de dir sí o no a la crida radical de l’amor que ens fa l’Esperit en cadascun dels “ara i aquí” que s’encadenen teixint el nostre pas per la vida.

Quin subtil però profund abisme hi ha entre creure’ns propietaris de tot allò que tenim, que rebem o que fem, i saber-nos-en humils dipositaris!

Quin dolor quan oblidem, o quan veiem algun germà que ha oblidat, que tot ens és donat i que res ens pertany, que tot se’ns ha confiat en ús de fruit o per sembrar-ho!

I quin goig tan gran per als ulls de l’ànima veure persones que posen allò rebut al servei del bé comú, guiats per la saviesa d’esperit que xiuxiueja on donarà millor fruit o a on fa més falta en cada moment!

Referències al donar

Les diferents tradicions del món fan constant referència a la generositat, al donar, a l'amor al pròxim. Cadascuna ho fa amb els seus llenguatges i limitacions, però ho fa. Ara ja ens queda antic el llenguatge de la nostra tradició judeo-cristiana, tanmateix, per a qui sàpiga transcendir les formes del llenguatge antic, copio algunes referències al respecte.

Les dites populars recullen aquesta saviesa dels nostres avantpassats:

"Tal faràs, tal trobaràs".
"Qui bé sembra, bé recull" o "Segons sembres, reculls".
"Qui escup al cel li cau a la cara".
"Tot torna"
, etc.

Podríem resumir: "Tot allò que dones la vida t'ho retorna en escreix".

La tradició jueva diu que tot allò que dones, la vida (Déu) t'ho retorna 70 vegades 7 (forma cultural jueva de dir que torna en escreix, infinit).

La radicalitat del donar segons s'atribueix a Jesús de Natzaret:

"Allò que doneu a qualsevol d'aquests, m'ho doneu a mi".

Un dia que Jesús es posava en camí, un home s'acostà corrent, s'agenollà davant de Jesús i li preguntà: «Mestre bo, què haig de fer per a posseir la vida eterna?». Jesús li digué: «Per què em dius bo? De bo, només n'hi ha un, que és Déu. Ja saps els manaments: No matis, no cometis adulteri, no robis, no acusis ningú falsament, no facis cap frau, honra el pare i la mare». Ell li va dir: «Mestre, tot això ho he complert des de jove». Jesús se'l mirà i el va estimar. Li digué: «Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me». En sentir aquestes paraules, aquell home va quedar abatut i se n'anà tot trist, perquè tenia molts béns. (Mc 10,17-27)

Un dels caps de l'església més ben valorats, com fou Joan Pau II deia: «l'amor que ve de Déu, amor tendre i esponsalici, és font d'exigències profundes i radicals».


I unes perles selectes de les Darreres Espurnes ("Dietari final", ed. Ara Llibres) de Lluís M. Xirinacs:

Vull oferir a Jahvé allò que més li plau d’aquest món. Li ofereixo la meva vida, que és el millor que tinc en aquest món, sobretot actualment. Mai no havia estat tan feliç com ara.

Amanç – 1 L’AMOR

L’Amat és la plenitud de l’amor.

Sembla que no hi quedi res que l’Amic pugui estimar.

Sí que en queda !

El creixement de l’amor a l’Amat de l’Amic

fa créixer dins l’Amic

allò que ja és ple dins l’Amat.

L’amor és l’Amat

L’amor no és de l’Amic.

L’Amic no posseeix l’amor.

L’amor posseeix l’Amic

L’únic amor, ple en l’Amat

creix i es multiplica en l’Amic,

sense que pugui créixer en l’Amat.

Així el mateix amor, ple en l’Amat

entra i creix en l’Amic

per estimar l’Amat.

 

Amanç.- 3  HOLICITAT

Cada amic és omplert de l’únic amor de l’únic Amat. L’amor no minva ni que siguin molts els qui el rebin. I el cabal d’amor, en cada Amic, el fornia felicitat mental, síntesi de llum i ombres i felicitat real, síntesi de tribulacions i plaers.

L’amor de l’Amat és de tal naturalesa que no disminueix quan omple el cor en molts Amics. És tot sencer en cada Amic. I aquest amor (sat) dóna la vera ciència (cit) de l’Amic, més enllà de llum i tenebres, i la vera felicitat (ananda), més enllà de joia i dolor, que se’n deriven.

xxx

Com l’alcalde de Cork a Irlanda, vull explicar amb la meva mort als catalans que no obtindrem la plenitud dels nostres drets i deures si ho intenta qui no estigui disposat a donar la seva vida per aquest propòsit.

 

Qui diu “disposat a donar la vida” cal que vulgui dir també: “donar el propi temps, la pròpia salut, els propis diners, les propietats, la reputació, la fama, la llibertat

 

Arribo als meus setanta-cinc anys i dono la meva vida sense que ningú me la vulgui prendre, ben lliurement per certificar-me i certificar-vos que, en tota la meva lluita anterior, tenia la voluntat inequívoca de jugar-m’ho tot.

 

Ara és l’hora de la vostra lluita. Us caldrà a vosaltres la vostra certificació final ? Jo en tenia necessitat.

 

Amanç.- 4.  EL MAL

- Plorava l’Amic:

Quan cessaran els camins del mal per causa de la ignorància?

Quan guanyarà la gràcia a la pesantor? (Simone Weil)

Quan hi haurà més innocents que culpables ?

 

- Resposta sorprenent:

Quan l’Amic voldrà morir per l’Amat

Quan l’Amat veurà fallir l’Amic per causa de l’amor seu.

 

- Afegeixo:

Quan l’Amic serà consumit del tot per causa de l’amor de l’Amat.

 

Amanç.- 5  AMOR  PLE

- L’Amic:       Omple’m, fins dalt de tot, d’amor el cor, com omples el sol de resplendor.

- L’Amat:       El teu desig és acomplert.

                      La plenitud d’amor et fa plorar.

                      Ja no em veus ! “Amada en l’Amat transformada” (Joan de la Creu)

- Afegeixo:   Ja només hi ha amor ple.

 

Amanç.- 7  GUARDONS

 

L’Amat em sobrepassa de tant que certes coses seves m’enamoren, però certes altres, m’horroritzen. (Amor i Temor de Déu).

No l’estimo, Ell estima en mi.

No cerco guardons, vénen quan volen.

És tan inabastable el seu amor que si, per exemple, l’horror de la tortura no hi cap, la felicitat no és vera felicitat.

 

Amanç.-8  ARITMÈTICA D’AMORS

Digues, Amic -va dir l’Amat-, tindràs paciència si et doblo les teves llangors  ?

- Sí, mentre em doblis els meus amors.

 

Esmeno:

- Sí,  si arribo a obrir el meu cor per tal que hi doblis els teus amors.

 

Amanç.- 11  HONOR A L’HONOR DEGUT

Amic foll (FOL), ¿per què vas menyspreat entre la gent i despens els teus diners, i deixes els delits d’aquest món i destrueixes la teva persona?

Respongué:

-       Per honorar les moltes honres (GLO) degudes al meu Amat que tants i tants obliden.

 

Amanç.- 12  LÍNIA DE L’AMAT

Digues, foll d’amor ¿quina cosa és més visible l’Amat en l’Amic o bé l’Amic en l’Amat ?

Respongué i va dir que l’Amat és visible pels amors. L’amor és sempre de l’Amat. I l’Amic és visible pels sospirs, pels plors, i pels treballs i dolors, que sempre vénen a l’Amic quan marxa de la línia de l’Amat.

 

Amat”.- 17  DES DE L’ALTRA BANDA

(Aquesta vegada jo sóc l’”Amat” ja passat a l’altra banda i els meus amics d’aquesta banda són l’”Amic”)

Hi hagué debat entre els ulls i la memòria de l’”Amic”, car els ulls deien que és millor veure l’”Amat” que no pas recordar-lo, i la memòria digué que pel record l’aigua puja als ulls i el cor s’inflama d’amor.

 

Afegeixo:

Allò que dóna la presència física de l’”Amat”, encara en aquesta vida, és només la presència física de l’”Amat”. (EXP).

Allò que dóna l’absència física del “Amat” és:

- l’emoció i les llàgrimes (STM),

- el missatge i el testimoni (AMO).

 

Amanç.- 22  L’AMAT: FONT DE SALUT

Malalt fou l’Amic

i pensava en l’Amat que:

-       de mèrit el peixia

-       i amb amor l’abeurava,

-       en paciència l’ajeia,

-       d’humilitat el vestia

-       i amb veritat el metjava

 

Amanç.- 27 APARICIÓ EN SOMNIS

Tingué son (LET) l’Amic, que molt havia treballat cercant el seu Amat; i tingué por que no oblidés el seu Amat. I plorà per tal que no s’adormís i que el seu Amat no estigués absent del seu record.

 

L’Amic encara està massa agitat per les seves pròpies voluntats. (INT)

Marta, Marta, et preocupes massa. Massa ascètica (treballs). Massa esforç en empresonar l’Amat en el record. (DSG).

En va s’afalaguen a cercar el pa. En va s’afanyen a defensar la muralla.

El Senyor visita i ajuda els seus mentre dormen (LET). “Ell sadolla l’Amat mentre dorm”. (Sal 127, 2) “Només una sola cosa és necessària” (Lc 10,42)

 

xxx

Quan el sol  de l’Amat desperta l’Amic dels seus somnis mítics

cessen les paraules, els cants dels ocells

i l’Amic neix en l’Amat a l’alba.

El sol l’ha devorat i ja és flama viva.

 

La suprema independència (Suaraj)”

La pregunta

Tot acte de llibertat genera un lligam d’esclavitud. Si trio ésser català vinc obligat a captenir-me com a català. Si trio esdevenir fuster, cal que faci bons mobles.

 

Diu l’evangeli: “Convé obeir Déu abans que els homes”. Gandhi ho diu així: “El primer compromís és d’obeir la Veritat. La Veritat, segons Gandhi, és la veu de la consciència interior, il·lustrada pels signes externs, que canvia a cada instant.

 

Cal, doncs, que abans d’obeir els homes, obeir la Veritat que ens parla des de tot el món a través de la pròpia consciència i des de l’amagada consciència de totes les persones i coses de cada dia.

 

La meva independència respecte dels meus instints i capricis és la meva dependència de la Veritat.

La meva independència respecte a la meva família i amics és la meva dependència de la Veritat.

La independència del meu poble català respecte als que l’oprimeixen és la seva dependència de la Veritat.

L’alliberament de les classes socials i dels pobles oprimits és llur dependència de la Veritat.

            Cal, doncs, esdevenir obedients a la Veritat.

            Així la Veritat instaurarà en el món la més gran tirania ?

            Anirem tots a raure al despotisme de Déu !

            L’obediència a la Veritat és la més gran esclavitud del món.

            El seguiment de Déu és el destí més terrible.

            Per això tants en fugen.

            Però Déu, la Veritat o l’Amor, a tots i a cadascun de nosaltres, individus i pobles, ens ha donat una inconsiderada i espantosa empenta, i ens ha deixat sols i abandonats, en aquest món, sense pietat ni entranyes, per tal que fem el suprem Acte de llibertat i d’independència, respondre clarament a aquesta pregunta:

“¿Voleu ser els meus esclaus o no ?”

 

 

Ofereixo el do més preuat que és la meva vida

per l’alliberament del meu poble

per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra

per la natura presonera nostra.

 

La meva ànima,

aquesta ànima obrada pel meu cos,

clivellada d’ànimes infinites,

concretament avui,

se m’ha fet universal.

 

“L’amor és dur com la mort”.

 

Amanç.- 28 MAL D’ULL – ART  ENDEVINATÒRIA

Es trobaren l’Amic i l’Amat, i digué a l’Amic:

-       No cal que em parlis, sinó fes-me senyal amb els teus ulls, els            quals són paraules per al meu cor perquè et doni el que em demanes.

-       L’Amat feu senyal amb els ulls.

-       L’Amic endevinà que li demanava tot i li donà.

 

Amat” .- 29   MAJOR  DO

(Aquesta vegada jo sóc “l’Amat” i els meus amics són “l’Amic”)

 

L’”amic desobeí el seu “amat” i plorà l’”amic”.

I l’”amat” vingué a morir a la falda del seu “amic”,

per tal que l’”amic” recobrés allò que havia perdut en la desobediència; 

i li donà major do del que havia perdut.

 

La vera obediència és seguir la línia d’amor d’univers.

La desobediència fa desgràcia, demana mort.

Però la vera mort fa el ver amor.

 

“Perquè és fort l’amor com la Mort (cant 8,6)

“És fet obedient fins a la mort” (Fil 2,8)

“Jo sóc es feu no-res  (id)  (“ekénose”)

 

xxx

            Gelós és l’Amat i ho vol tot per a ell.

            No t’acostessis; et devoraria.

            Foc devorador és el meu Amat per a mi.

 

xxx

            L’Esposa deixa casa seva, parents i amics, ho deixa tot,

            i, lleugera, va al palau llunyà (CFN)       a casar-se amb l’Espòs.

            Fosa en l’Espòs us estimo a tots             amb el seu amor.

 

xxx

            L’Amic i l’Amat són ben diferents

i són una sola cosa.

 

xxx

 

GRÀCIES, des del cor que ens uneix els uns als altres en el mateix cos i esperit que som, per tot allò que doneu, perquè vosaltres sou els sembradors de les llavors amoroses del nou món que, des de més enllà dels temps, empeny per germinar, florir i fruitar, i per morir de bell nou en l’Amat.

Entrades populars d'aquest blog

Vídeo conferència El camí a la plenitud, Lluís Planas, 2016

Entrevista sencera a Lluís Planas i Martí Olivella, documental "Xirinacs a contracorrent"

Programes de ràdio "Xirinacs avui", premi nacional de Ràdio Associació de Catalunya