Canvi climàtic i procés constituent
La participació vinculant de la ciutadania de forma col·lectiva és segurament la via més eficaç, per no dir l'única, per crear consciència sobre la gravetat del repte ecològic que hem causat, per conèixer-ne les vies de solució i per aglevar la força democràtica necessària per aplicar-les.
Vegeu l'article publicat a Racó Català.
LLUÍS PLANAS 18.09.2019
Canvi climàtic i procés constituent
Una gran notícia és la creixent reacció de la gent a la gravíssima crisi ecològica que estem causant els humans. De fet, no som més que una dels milions d'espècies que, cal recordar-ho, amb el mateix dret que totes les altres, poblem aquest planeta. Essent biològicament la més desenvolupada, som l'única que està devastant els recursos del planeta, que està fent desaparèixer unes 40 espècies diàries i que està provocant un canvi climàtic que els entesos ja relacionen amb el que està essent la tercera gran extinció d'espècies de la història coneguda de la Terra.
Tot això és produeix per la cobdícia d'uns pocs en aliança amb la inconsciència d'una gran majoria, tot i haver-hi tecnologia sobrada per viure tots, fins i tot millor i sense malmetre els recursos naturals ni els ecosistemes.
Gràcies a molts moviments ecologistes i recentment de forma més mediàtica a la reeixida denúncia d'una adolescent sueca, na Greta Thunberg, que ha generat el creixent moviment internacional “Fridays for future” (els divendres pel futur) i al moviment també internacional “Rebel·lió o extinció”, la complicitat dels compromesos i la vergonya dels inconscients es veuen interpel·lades i retratades.
Però on durà aquest moviment de denúncia? Hi ha alguna garantia que no acabi desinflant-se gradualment com tants d'altres?
Què és primer, el canvi individual o el treball en el pla col·lectiu? Allò tan sentit de els petits canvis de cadascú són poderosos i poden canviar el món, té una part de certesa i una altra de limitació, fins i tot pot esdevenir un refugi inconscient davant la impotència per canviar els grans ordres que avui dominen el món.
Perquè aturar el canvi climàtic -suposant que encara sigui reversible, cosa que alguns estudis ja qüestionen- requereix de canvis petits, sí, però sobretot de canvis estructurals que només es poden condicionar des dels parlaments i governs del món: polítiques energètiques sostenibles en la producció, en les indústries, vehicles i llars, polítiques territorials de mobilitat, incentius a l'autoproducció energètica, internalització dels costos ambientals i socials en els productes de consum, etc.
I és en aquest punt on cal veure si aquest moviment està prou madur per assumir un important i determinant canvi d'estratègia: que per assolir el seu ambiciós i noble objectiu cal conquerir una democràcia participativa deliberativa i referendària i fer-la vingulant perquè, gradualment, vagi instaurant els canvis estructurals necessaris, al mateix temps que va fent créixer la consciència ciutadana gràcies al propi procés participatiu de co-decisió.
És la major garantia de la gradual defensa del bé comú.
Les metodologies no són un obstacle; hi ha moltes experiències, també a casa nostra, que en demostren la viabilitat. És doncs qüestió d'un salt de marc mental i de paradigma, de vèncer reticències i autolimitacions i gosar provar-ho, d'assumir que el model democràtic vigent està esgotadíssim i que ens cal fer les primeres passes d'una nova democràcia participativa. I en aquest sentit, la major oportunitat per posar-ho en pràctica que avui hi ha al planeta probablement sigui el procés constituent català.
Sense gosar abordar aquest salt qualitatiu, la urgent lluita pel clima planetari -com tantes altres lluites que toquen el moll de l'os dels grans poders econòmics- té l'alt risc de seguir el mateix camí d'atenuació progressiva que han seguit altres moviments i lluites precedents.
