Passen les dècades i els humans, davant les injustícies, davant les opressions, davant la mala gestió dels afers públics -que vol dir que ens afecten i per tant són responsabilitat de tots- encara no sabem fer gaire més que comentar-ho en tertúlies de cafè o radiofòniques o, en el millor dels casos, organitzar queixes col·lectives en l'espai públic en forma de manifestacions o d'accions de denúncia o reivindicatives. Són senyal que estem vius i que no ens conformem, si bé els seus resultats, en no anar més enllà de la queixa, rarament porten al canvi desitjat.
Hi ha altres vies més evolucionades de canviar la realitat que ja necessitem aprendre i incorporar en un nou paradigma socio-polític que ja demana veure la llum.
«L’enorme energia, desgast, coratge i risc que comporten les mobilitzacions sostingudes davant l’actual grau de repressió demanen que se sospesi quin objectiu estratègic persegueixen»
Vegeu l'article publicat a Nació Digital el 30 d'octubre del 19
Mobilitzacions, quan i per a què?
L’enorme energia, desgast, coratge i risc que comporten les mobilitzacions sostingudes davant l’actual grau de repressió demanen que se sospesi quin objectiu estratègic persegueixen.
- - -
És un signe de salut que davant tanta regressió democràtica, davant tantes detencions arbitràries de gent que tornava tranquil·lament a casa, pròpies de règims dictatorials, davant condemnes de més d’una dècada a dissidents polítics, davant desenes de presons preventives per simples aldarulls, davant la violència policial i mutilacions i un llarg etcètera, la gent no es quedi a casa o tuitant i prou. Orgull de veure un poble viu i gens resignat que planta cara.
Ara bé, l’enorme energia, desgast, coratge i risc que comporten les mobilitzacions sostingudes davant l’actual grau de repressió demanen que se sospesi quin objectiu estratègic persegueixen. Atès que l’argument d’una majoria visible de vots sembla ser ineludible per la comunitat internacional, es fa difícil pensar que l’objectiu que persegueixen les mobilitzacions actuals sigui fer acceptar al món i a Espanya el resultat de l’1-O i negociar els termes de la implantació de la República.
Amb aquesta premissa, una primera lectura que es pot fer és que mantenir un alt grau de mobilitzacions, pacífiques majoritàriament i algunes amb un cert grau d’aldarulls, especialment les que s’estan fent a llocs que afecten els fluxes de mercaderies, infraestructures, etc., pot perseguir fer insostenible la situació a fi que la comunitat internacional forci Espanya a acceptar un referèndum pactat. No cal dir que, vista la mentalitat imperant a Espanya, i sobretot en les elits, aquest objectiu sembla molt difícil d’assolir si les mobilitzacions no són d’un nivell altíssim i generals.
L’altra opció estratègica que alguns sectors plantegen seria reservar les mobilitzacions just per després de visualitzar una majoria de vots pro-independència, sigui perquè se supera el 50% en diferents comicis electorals seguits -cosa que sembla difícil que passi mentre hi hagi l’opció ambígua dels Comuns-, sigui perquè es convoquen unes eleccions en clau plebiscitària -cosa de la que semblen incapaços els mateixos partits independentistes, i no parlem ja de la necessària i menys que probable concurrència dels Comuns-, sigui organitzant un nou referèndum d’autodeterminació sense acord -tal vegada organitzat per la societat civil amb avals internacionals per si es pot homologar- o, finalment, sigui a través d’un multireferèndum sobre els continguts de la futura constitució del país, també organitzat per la societat civil amb garanties homologables.
De totes les opcions, només una reuneix els dos requisits clau: que la seva realització no depengui de ningú més que de la ciutadania i que interpel·li no només als independentistes, sinó també als demòcrates i sobiranistes, de manera que se superi amb facilitat el 60% de participació i el 50% de vot positiu. Només la 4a de les opcions abans mencionades ho compleix.
Aquesta via del multireferèndum constituent que alguns plantegen, busca doncs visualitzar primer aquesta majoria social que duria a la posterior proclamació política dels resultats -en aquell moment caldrà veure la valentia política real. Amb tota seguretat, enlloc de buscar-hi sortides democràtiques, aquest nou acte de sobirania seria atacat pels poders de l’Estat, i seria aleshores quan, segons aquesta tesi, les mobilitzacions entrarien en joc, anant a totes, fins el final. Els defensors d’aquesta via no pretenen doncs incidir a nivell internacional perquè forcin l’estat espanyol a acceptar un nou referèndum, atès que ja s’hauria visibilitzat la majoria, sinó a negociar-ne la implantació dels resultats.
Es fa difícil pensar que l’impuls reactiu de tanta gent pugui asserenar-se i reservar-se per a un posterior moment estratègicament més eficaç. Tanmateix, si no ho fessin i s’esllanguissin en el temps, l’opció d’activar noves i encara més generals mobilitzacions després del nou 1-O que podria suposar el multireferèndum sobre les bases constituents d’una república dibuixada per la gent, sempre hi serà.
