Som on som i l'estratègia 1-2-3

Ni partits, ni el Govern ni les grans organitzacions plantegen cap estratègia sòlida i que depengui principalment del poble, no pas de la voluntat de l'Estat opressor o de la suposada compassió dels seus socis internacionals. De fet, no hi ha cap estratègia plantejada que no sigui pretendre guanyar vots i que l'opressor vulgui negociar, cosa que és més que improbable: ho manifesten cada dia de forma clara. És aleshores quan cal gosar creure en la força autoorganitzada del poble d'una manera no espontània, sinó en el marc d'una estratègia noviolenta ben pensada i articulada. De l'experiència viscuda i de la filosofia de l'acció noviolenta en surt una estratègia més que factible, tot i ser molt ambiciosa i incerta, com tota gesta d'aquest abast. Una estratègia en tres fases:

"Quan no tens ni exèrcit, ni estats potents al darrera ni un reconeixement internacional, l'única força que et queda per defensar el bé comú és la força noviolenta del poble organitzat en tot el territori."

Article publicat a Nació Digital el 6 de juny del 19 

Som on som i l’estratègia 1-2-3

Des dels inicis de la repressió més explícita exercida per l’estat espanyol contra el poble català arran del referèndum de l’1-O, els qui comprenen la mentalitat que de fa segles domina l’estat han tingut clar que els presos i exiliats probablement no tornaran a casa fins la independència o fins la rendició.
Dic “explícita” perquè no ve d’ara, sinó de segles. Que sigui més o menys explícita no la fa menys certa. I dic “contra el poble” en el  sentit de comunitat amb un mateix sentiment nacional, no com a “ciutadania”, terme oficial que designa adscripció administrativa a un estat.

Totes les accions simbòliques realitzades des de fa anys per molta gent era sabut que no portarien a cap llibertat, sinó bàsicament a expressar una indignació i a denunciar la vulneració de drets fonamentals.

I som on som, més val saber-ho i dir-ho: el 2017 vam fer figa per manca de coordinació política - poble, i per no tenir preparada una organització ciutadana capaç de donar resposta noviolenta a la repressió post-declaració. Quan no tens ni exèrcit, ni estats potents al darrera ni un reconeixement internacional, l’única força que et queda és la força noviolenta ciutadana organitzada sota una estratègia realista. I ni els polítics, ni les grans entitats cíviques ni la mateixa ciutadania com a tal no ho vam preveure.

I som on som, encara sense estratègia, ni unitària ni tan sols una encara que sigui d’algun dels grans agents socials o polítics. Hi ha una incomprensible dificultat dels líders per comprendre i empènyer cap a una estratègia no-violenta comuna en clau de país. 

A la llum del testimoniatge i visió de mestres com Gandhi o Xirinacs, i a partir d’experiències diverses, l’estratègia avui en dia més lògica i plausible d’alliberament de qualsevol poble oprimit, la podríem anomenar estratègia 1-2-3:

1. Fase  deliberativa.
   Articular la vertebració ciutadana en forma d’arbre assembleari des dels municipis, comarques i vegueries, cobrint tot el país a cavall de la fase deliberativa ciutadana d’un procés constituent. Aquest procés hauria de plantejar uns primers 3 o 4 grans temes que motivin el país i que tinguin moviments socials i organitzacions que el defensin (habitatge, canvi climàtic, gènere, economia, model de democràcia,...).
   
   Però no pas de forma espontània i descoordinada, com simples debats territorials sobre temes diversos, sense un calendari, mètode ni pla comunicatiu comuns i potents. Tampoc parlem d’un Fòrum social integrat per gent a l’atzar i per entitats, com s’havia plantejat per part d’alguns agents. Això mai tindrà prou força ni vertebrarà el país. Cal que sigui simultani a tot el país, per generar una gran onada, i amb aspiració a esdevenir vinculant. Les dues següents fases en serien la via.
   
   Crear aquesta organització territorial extensiva, a tots els municipis on sorgeixi un nucli dinamitzador, és més responsabilitat de les grans entitats i ciutadans que del Govern. Si ells no ho promouen pel motiu que sigui, la responsabilitat subsidiària recau en el poble.
   
   El sistema organitzatiu (arbre d’assemblees connectades per portaveus) i la metodologia (petits grups de màxim 6 o 8 membres que decideixen prioritàriament per consens, sense votar), està abastament assajat i funciona de forma més àgil del que, qui no ho hagi experimentat, pugui pensar.
   La dinàmica hauria de contemplar formació de dinamitzadors i tractar com a molt un tema cada sis mesos, preparant amb temps la informació sobre el tema i les diferents propostes dels agents implicats, coordinats en un “consell sectorial”.
   
   

2. Fase referendària.
   Organització d’un multireferèndum amb els resultats de la fase anterior deliberativa, que pot aspirar a una participació de més del 70% del país. Les de segur engrescadores i transformadores propostes temàtiques de la fase anterior cal que arribin a fòrums de ràdios, municipis, xarxes, etc. perquè tots els que no hagin participat en la fase deliberativa, comencin a flairar que un nou país i un nou món més just, solidari i sostenible és molt més possible del que ens hem permès creure.
   
   Si en el multireferèndum no s’hi pot o vol implicar el Govern, el pot organitzar la xarxa d’assemblees territorials creades, amb l’ajut de les grans entitats.
   A banda del resultat, el més empoderador en serà la fase organitzativa i els debats previs creats. Quan un gruix, ara sí, majoritari del país hagi comprès i visualitzat que és possible, la força de la fase 3 tornarà a brollar amb abundància.
   
   

3. Fase de mobilitzacions sostingudes i accions noviolentes.
   Ara sí, mercès a la motivació de la fase 2 i a la vertebració del punt 1, articular les mobilitzacions ciutadanes no-violentes als punts estratègics del país i durant els dies que calgui fins forçar la negociació política per acceptar la creació d’un nou ordre democràtic més avançat i realment democràtic, serà molt més factible. No tant per negociar el què, sinó com transitar cap a un nou ordre republicà democràtic a partir de la voluntat expressada pel poble i la seva maduració vers una plena assumpció de responsabilitats democràtiques.

Si el poble continua mirant enlaire esperant la il·luminació i les instruccions dels líders i no és capaç d’activar aquestes tres passes sense demanar permís, agafarà tortícolis de tant mirar enlaire mentre continuem tots protestant com infants, uns quants anys més, reclamant una justícia i uns canvis de model a no se sap ben bé qui.

La finestra d’aquesta oportunitat històrica és encara oberta, no sabem per quant temps més, anhelant que ens hi posem sense mirar cap enlloc més que cap a nosaltres mateixos, si no és que necessitem perllongar encara més la repressió per acabar de comprendre allò de que “només el poble salva el poble” (no agrairem mai prou l’ajut que ens hi està fent l’estat espanyol i tots els qui el sostenen).