Ni partits, ni el Govern ni les grans organitzacions plantegen cap estratègia sòlida i que depengui principalment del poble, no pas de la voluntat de l'Estat opressor o de la suposada compassió dels seus socis internacionals. De fet, no hi ha cap estratègia plantejada que no sigui pretendre guanyar vots i que l'opressor vulgui negociar, cosa que és més que improbable: ho manifesten cada dia de forma clara. És aleshores quan cal gosar creure en la força autoorganitzada del poble d'una manera no espontània, sinó en el marc d'una estratègia noviolenta ben pensada i articulada. De l'experiència viscuda i de la filosofia de l'acció noviolenta en surt una estratègia més que factible, tot i ser molt ambiciosa i incerta, com tota gesta d'aquest abast. Una estratègia en tres fases:

"Quan no tens ni exèrcit, ni estats potents al darrera ni un reconeixement internacional, l'única força que et queda és la força noviolenta ciutadana ben organitzada."

Veure l'article, publicat a Nació Digital el 6 de juny del 19