La llengua, la gran ignorada en les altres lluites
Veure algú que usa el castellà aquí (o el francès a la Catalunya Nord) en actes públics, activitats, etc. em dol tant com si veig algú que parla amb racisme, amb masclisme, contra les llibertats i els drets humans individuals, contra el dret a la llibertat i autodeterminació de les més de quatre mil nacions (cultures) que encara queden al planeta, o negant la crisi ecològica que causem. I em dol igual perquè l'extinció d'una llengua és també una agressió als drets i a la diversitat planetària, a banda del menysteniment a les generacions que ens l'han transmès i llegat al llarg d'un mil·leni. És trist ser la generació que deixa morir a les seves mans un tresor mil·lenari del que ha estat dipositària, trencant així la seva baula d'una llarga cadena intergeneracional.
Molta gent és conscient d'alguns d'aquests valors i drets, però paradoxalment no ho és de que usar la llengua que està substituint el català -és a dir, el castellà en el cas del Principat, a les Illes, al País Valencià, a la Franja de Ponent i a Andorra, el francès a la Catalunya del Nord i l'italià a l'Alguer- és contribuir directament a la seva mort. És un fet científic, objectiu, de causa-efecte directe. Es redueixen de facto els espais d'ús del català en l'únic lloc del món on pot ser i existir -els Països Catalans- i es normalitza i es fa créixer l'ús de les llengües que l'estan substituint a una velocitat accelerada. I és que l'ús habitual del català a dia d'avui (2023-24) ja no supera el 30% en el conjunt del territori: menys d'un terç, una xifra ja tècnicament irreversible segons els lingüistes i en constant retrocés.
Sap greu veure com molta gent inquieta per un món millor, pel creixement personal, per l'art, gent que defensa drets humans a través del feminisme, contra el racisme i el feixisme, gent que defensa l'ecologia, gent que parla d'espiritualitat, no té consciència lingüística i usa el castellà en les seves activitats i comunicacions, conferències, quan s'adrecen a algú pel carrer, en una botiga, en una cafeteria, restaurant o en qualsevol altre espai públic. Una cosa és usar la llengua que es vulgui en l'àmbit privat familiar, de casa, amb una conversa privada amb un amic. I una altra ben diferent és no usar la llengua pròpia de cada país en qualsevol àmbit públic. I com més amenaçada i minoritzada estigui, més important l'efecte. L'argument de "per si algú no l'entén" compensa contribuir en la mort accelerada de la llengua d'aquesta terra? És una pregunta que cadascú s'ha de respondre.
Alguna cosa fa que molta de la gent conscient en altres temes no vegi la relació entre la seva actitud i la mort irreversible d'aquest tresor mil·lenari que és el català, com ho són tota la resta de llengües. Igual com molta gent encara no veu la relació causa-efecte que hi ha entre usar el cotxe i energies no renovables i la mort d'espècies i d'éssers humans a causa de l'escalfament planetari, canvi climàtic, sequera, desertització, manca d'aigua, manca d'aliment i mort. O com molta gent no s'adona de les pròpies expressions o hàbits masclistes, racistes o antiecològics, tot i ser activa en altres lluites. I així, podríem recórrer tot l'espectre de consciències parcials i d'inconsciències també parcials.
D'aquí la importància de fer una crida a integrar totes les consciències, totes les lluites, sense matisos ni complexes. Sense la unitat integral de la minoria conscient, segurament cap lluita reeixirà.
Un conegut una vegada em va dir, en un exercici grupal, que em veia un punt de rigidesa. Vaig intuir que es referia al fet de parlar sempre en català aquí, als Països Catalans, independentment de la llengua que usessin els altres. I sí, quan prens consciència d'un fet, costa molt no ser-ne conseqüent i no contribuir-hi, malgrat incomprensions o crítiques. La fermesa requereix d'un grau de rigidesa, que no d'intolerància, com l'esquelet que ens aguanta requereix també de rigidesa. Tal vegada, el que jo li reflectia era la seva pròpia rigidesa en no voler adoptar la llengua pròpia de la terra que l'acull.
No tinc cap dubte que l'actitud justa, respectuosa, sostenible i amorosa-espiritual la recull a la perfecció la sàvia dita: "fes-te del color de la terra on siguis". I aplicar-la de veritat, encara que costi esforç aprendre i adoptar els costums, llengua, cultura, tradicions, espiritualitat, cançons, danses, saviesa popular, del lloc on siguem. Aplicar-la sense renunciar al que som, i que inevitablement tenyirà el lloc on som, és substancialment diferent a contribuir a la colonització lingüística, com fan molts nouvinguts que, per les raons que sigui, van a raure a nacions sense estat en situació de regressió lingüística i adopten la llengua dominadora. I com fan molts autòctons també, caient en una diglòssia (ús preferent de la llengua invasora) fruit de l'autoodi o d'una cortesia mal entesa. L'amor als altres, als pobles, a la cultura, a la diversitat, a la humanitat, a la natura, es demostra amb els fets, no és un sentiment abstracte. Estimar la llengua d'aquí comporta copsar-ne l'estat moribund i fer-ne causa pròpia, que vol dir, simplement, usar-la sempre. Ni més, ni menys, encara que comporti alguna incomprensió o perdre algun assistent a les pròpies activitats o comunicacions. El contrari porta a l'absorció i assimilació per part de les 6 o 7 llengües i cultures que estan colonitzant el món i engolint la resta de les 4 o 5 mil llengües i cultures que encara queden i que estan en avançat procés d'extermini.
Necessitem que totes les persones sensibles a unes lluites o altres les assumeixin totes, perquè totes configuren el que som. En el cas de la llengua, necessitem que, qui encara no l'hagi fet, faci el clic i l'incorpori sempre, cadascú en el seu petit àmbit quotidià, per aturar entre totes i tots la mort accelerada del català, un patrimoni de tots, un tresor teu i de la Humanitat!
