Solucions al repte dels gèneres en la nostra llengua
La societat evoluciona i a la llengua, com a instrument de relació, se li demana que reflecteixi aquesta evolució. Integrar la creixent consciència i reivindicació de la igualtat entre gèneres és un repte evident que tenen les llengües en aquest nou mil·leni. El fet que en llengües com la nostra la forma genèrica coincideixi amb el gènere masculí, genera un efecte de preeminència masculina. Això fa que, si bé lingüísticament això no és un problema, perquè cada llengua resol els gèneres a la seva manera, sí que ho és per cada cop més sectors de la societat. Governs, escoles, universitats, moviments socials, etc. busquen solucions diverses per evitar aquest efecte, generant manuals de llenguatge no sexista, amb solucions de vegades un pèl forçades i sovint criticades pels entesos en la llengua.
En aquest article faig una exercici diferent per resoldre-ho, a mode de pura exploració de solucions gens ortodoxes: o bé s’assumeix que, tal i com preveu la nostra llengua, quan emprem el genèric és el context qui determina si és genèric-neutre o si és masculí (a diferència de quan emprem el femení marcat amb el sufix "-a", que no hi ha dubte que fa referència només al gènere femení), o bé s'assumeix que, si volem que cada gènere tingui una forma marcada pròpia i diferent del genèric (es a dir, que el masculí no coincideixi amb el genèric), cal crear-la per als que no en tenen. En aquest darrer cas, una via és que l’actual genèric (no marcat) es mantingui com a tal, i que es marquin amb formes noves tant el masculí i com el no-binari. Això pot descol·locar d’entrada, perquè les fórmules no normatives que corren, justament el que proposen és marcar amb el sufix “i” el genèric o els gèneres no binaris, segons el cas. Anem a pams.
En català, per referir-se posem per cas a “espectadors” en general, s’empra la mateixa forma que si es vol fer referència a espectadors només masculins, mentre que per referir-nos només a espectadors femenins, disposem de la forma marcada amb el sufix “-a” / “-es”: espectadores. Aquesta coincidència entre el gènere neutre i el masculí es diferencia només per context. Segurament, si la societat no fos masclista, aquesta mateixa solució lingüística no suposaria un problema, perquè no accentuaria un desequilibri social real. Però no és el cas i ja tenim el repte servit.
Hi ha dues posicions al respecte: d’una banda, alguns lingüistes defensen que cada llengua té els mecanismes que té per expressar els diferents gèneres, i que en sí mateixa, una llengua no és masclista, sinó que en tot cas ho és la societat que l’usa. En conseqüència, advoquen per fer pedagogia que emprar el genèric no vol dir masculinitzar, sinó que el mot té dues accepcions, les quals tenen significats diferents segons el context.
D’altra banda, aquest posicionament més ortodox no connecta amb la percepció i necessitats d’un sector creixent de la societat que demana incorporar en la llengua noves formes que no donin al gènere masculí un estadi o sensació de domini. És a dir, que la forma genèrica o neutre no coincideixi amb la masculina. I clar, modificar quelcom tant estructural en una llengua com són els gèneres, genera controvèrsia. No és tan simple com per exemple acceptar nous termes o canviar uns accents diacrítics.
Davant d’aquesta evident i creixent necessitat, van sorgint fórmules espontànies i diverses que pretenen corregir aquest desequilibri. No sóc lingüista ni pretenc fer un estudi de camp exhaustiu sobre totes les solucions que van emergint, sinó recollir-ne les principals a tall de resum, per fer posteriorment una proposta que ni tan sols sé si resultaria adequada. En tot cas, l’èxit d’una fórmula o altra la determinarà l’ús dels parlants, igual com esdevé en la gènesi i evolució de tota llengua. Una llengua no és altra cosa que un consens d’una comunitat cultural (nacional) per designar amb determinats mots cada aspecte de la realitat.
Les llengües empoderades generen termes nous a partir de realitats noves. Avui, bàsicament crea neologismes la llengua imperialista del món: l’anglès. I la resta de llengües ens limitem a incorporar els seus nous mots tal qual -anglicismes- o com a molt, traduint-los. Que ric seria el món si cada nació connectés amb el seu propi geni i gosés anomenar les noves realitats emergents des del seu propi prisma, lògica i cosmovisió, sense imitar el germà gran dominador!
El tema dels gèneres ens demana connectar amb aquest empoderament i respondre a la pregunta sense complexos d’inferioritat: com ho volem solucionar nosaltres, els catalanoparlants?
La primera qüestió a respondre seria: per neutralitzar aquest greuge estem disposats a assumir la incomoditat inicial i transitòria de marcar un o dos gèneres nous, malgrat ens sonarà de segur estrany durant un temps? O preferim desdoblar per sempre els gèneres masculí i femení? O podem acceptar sense més reticències la fórmula actual, que van crear els nostres avantpassats, de compartir la forma genèrica amb el masculí, i que té un significat o un altre segons el context?
I si, posem pel cas, optéssim per desdoblar, voldríem crear igualment un nou gènere marcat pels gèneres que no s’identifiquen ni amb l’un ni amb l’altre -els anomenats gèneres no binaris? O aquests els marginaríem i desdoblarem només el masculí i el femení? No seria això una gran contradicció amb la motivació feminista que ha plantejat aquest tema?
Si la resposta a que creiem necessari definir una forma marcada per a cada gènere és afirmativa, això comportaria que cal decidir quins són els gèneres nous que definim. I a partir d’aquí, veure si són acceptats majoritàriament pels parlants i quines formes acaben adoptant-se i quallant.
Fem abans un breu repàs de la situació en l'àmbit gramatical.
Els dos gèneres del català
A diferència d’altres llengües que disposen de tres gèneres (neutre, femení i masculí) o fins i tot quatre i cinc gèneres, la llengua catalana només té dues formes de gènere. D’una banda, la forma genèrica o neutre, que acostuma a ser l’arrel no marcada del mot, la qual s’usa també per a designar el gènere masculí. I d’altra banda, la forma femenina, marcada amb el sufix -a / -es.
Desdoblar
La primera mesura que es va prendre per “desmasculinitzar” la llengua fou desdoblar el masculí i el femení: “benvolguts i benvolgudes”, “nens i nenes”, etc.
Aquesta solució té l’inconvenient que fa més farragosa la parla i que no proposa una solució per la forma genèrica o neutre, la qual en molts casos esdevé la forma més lògica, còmoda i la més freqüentment usada. És a dir, de facto, aquesta fórmula considera que ha desaparegut de la llengua la forma de gènere neutra o genèrica, la qual hi ha qui la percep com exclusivament masculina.
Tanmateix, aquesta solució no resol el greuge d’excloure els gèneres no binaris --que no s’identifiquen ni amb el masculí-home ni amb el femení-dona. No marginar ningú suposaria la creació d’una tercera forma de gènere pels no-binaris i incloure-la en un desdoblament triple. L’enfarfegament de la parla resultaria evident, bo i considerant que amb aquestes tres fórmules hi quedarien recollits tots els gèneres.
Emprar formes genèriques neutres quan sigui possible
Molts manuals recomanen utilitzar substantius invariables pel que fa al gènere, dits també “epicens”. Alguns exemples en són víctima, personatge, infant, individu, ésser humà, nadó, etc.
En aquesta línia, es promou també l’ús de formes com “persona interessada” en lloc de “l’interessat”, “la persona usuària” en lloc de “l’usuari”, “les persones afectades/beneficiàries/…” en lloc de “els afectats/beneficiaris/…”, etc.
En alguns casos, aquesta fórmula pot ser una solució còmoda, si bé en d’altres pot fer més estranya, formal i enfarfegada la comunicació, pel fet d’usar més quantitat de mots i sovint més impersonals, més tècnics o “freds”. En d’altres, pot no reflectir amb precisió el concepte, com és el cas d’emprar “famílies” per referir-se als pares i mares. És obvi que el concepte família té un abast que pot ser més ampli i que pot incloure els fills, cosins, tiets, avis, etc. Reunions de pares (pares i mares, en llenguatge desdoblat), no vol dir el mateix que reunions de famílies, si bé és cert que en molts casos, el context ja ho aclareix. Pel que fa a l’ús semblaria lògic disposar d’un mot que designi els progenitors quan es vulgui fer referència només a aquests, i que no resulti massa fred o tècnic per una relació tan emocional com és la paternitat.
Usar el femení com a genèric
Usar el gènere femení com a genèric en molts casos esdevé una forma principalment de reivindicació i de conscienciació, així com de compensar el desequilibri històric acumulat. Es pot entendre com a mesura transitòria anant a l’altre extrem del pèndol, si bé replica el desequilibri que pretén esmenar, imposant el domini d’un dels gèneres per damunt de la resta. Gramaticalment, suposaria assignar un doble significat al gènere marcat “-a” / “-es”: com a femení i com a neutre o genèric.
L’argument que fa referència a “persones” (ex.: “hi anem juntes”), gramaticalment no se sustenta, car si és així, s’hauria de mencionar sempre el substantiu “persones”, igual com ho faríem si parlem de “professionals”, “éssers”, o qualsevol altre que porti associat un gènere o un altre.
Creació de dos nous gèneres lingüístics per designar el neutre i el no-binari
Marcar el genèric amb la lletra “i” és una solució emprada per alguns sectors socials, si bé restaria pendent marcar d’alguna altra manera els gèneres diferents del masculí i del femení.
Definir un nou gènere neutre estalviaria els desdoblaments dobles o triples. El neutre o genèric és el més utilitzat, i per tant costaria més d’acostumar-s’hi.
Si només es marqués un nou gènere per als no-binaris, el problema de no disposar de la forma genèrica o neutra continuaria sense resoldre.
Establir dos nous gèneres marcats: un per al masculí i un per als no-binaris, reservant l’arrel no marcada per al genèric o neutre
Atès que la llengua catalana actualment no diferencia entre el gènere masculí i el neutre, el més lògic fora que el que es canviï sigui el masculí, no pas el neutre, que mantindria l’actual arrel no marcada -i per tant, genèrica- de cada mot.
Allò gramaticalment més coherent fora, si es volen assenyalar específicament tots els gèneres humans actuals, que cadascun tingués el seu sufix que el designi, i que si no se n’especifica cap --l’arrel sense cap sufix-, quedi com a neutre o genèric. Mantenir el no marcat com a masculí, porta inherent un cert privilegi envers aquest gènere. En canvi, marcar-lo amb un nou sufix com els altres dos gèneres específics, l’iguala en el tracte i, d’alguna manera, el posa al seu lloc natural, en horitzontalitat amb la resta.
Inevitablement, afegir nous gèneres sempre implicarà una estranyesa durant els primers anys, sigui quina sigui la solució adoptada. Però si es vol fer, millor fer-ho des d’una lògica gramatical.
En aquesta opció, el gènere femení es continuaria marcant --com ara-- amb el sufix -a / -es: una dona alta / unes dones altes.
Per fer referència només al gènere masculí, caldria establir una nova forma de marcar-lo, com per exemple afegir a cada mot una -u com a sufix. Tal vegada com a penúltima lletra si això en alguns casos en facilita la pronúncia. O explorar sufixos més fàcils de pronunciar com per exemple -eu --fer-hi un diftong suavitza la solució més que optar per una sola lletra.
Exemple: alto/altos; altu/altus; ault/aults; alteu/alteus.
Igualment, per fer referència al gènere no-binari, caldria establir un nou sufix com per exemple -i o -ei/eis: alti/altis; altei/alteis; altie/alties; ailt/ailts
D’aquesta manera, l’arrel no marcada es reservaria per designar la qualitat genèrica o neutra, sense referir-se a cap gènere concret: “són molt alts” (no específicament altes, ni altus/aults, ni alties, sinó en genèric, sense importar-nos ni voler fer referència en aquest cas un gènere o un altre).
Un altre exemple: si diem “benvolguts amics” no volem parlar de cap gènere en concret, que seria: “benvolgudes amigues” només per a fer referència a dones, o “benvolguots/benvolgudos amiucs/amigus/amicus/amigueus” per parlar només d’amics homes, o “benvolgudis/benvolgudeis amigueis/…” per amics no binaris. Siguin aquestes o les formes que s’acabessin adoptant. El que aquí es planteja és el concepte, la línia de solució a adoptar.
Aquesta solució inevitablement comportaria que els primers anys la referència al neutre no marcat tingués encara les connotacions històriques del masculí, si bé a còpia d’anar fent ús del nou gènere marcat masculí, aquest record s’aniria esvaint. Les noves generacions ja no tindrien aquest record, atès que aprendrien el nou codi ja des de l’inici. Cal mirar qualsevol solució de l’àmbit lingüístic amb perspectiva transgeneracional, assumint que a les generacions que visquin la transició els pot resultar inicialment estrany. Tanmateix, també els ho resultaria establir un nou sufix pel genèric o pel no-binari.
Així doncs, aquesta solució consisteix en marcar d’alguna manera amb la lletra “u” el gènere masculí. Inicialment, tant és on es marqui. Cal donar un temps experimental per veure quina forma resulta la més fàcil i usada pels parlants entre les diferents opcions possibles: si posar la “u” com a sufix final (“estimadu”), o abans de la darrera consonant (“estimaut”), o combinat amb la “e” (estimadeu). La llengua és com l’aigua: acaba prenent el camí més fàcil per a la morfologia bucal.
Els parlants seran els qui ho definiran, i hauria de ser després i només després quan l’acadèmia de la llengua catalana normativitzés la forma o formes més reeixides, que poden ser diferents solucions segons el cas.
Són inevitables les excepcions, com per exemple quan el mot en la seva arrel acaba en “u” o en “o”. Aleshores, es pot marcar amb “o” o “u” respectivament.
Quan es marqui amb una “u” final, en cas de malsonar, es pot suavitzar amb la forma “eu”.
Pels gèneres no binaris o diferents del masculí i femení, es pot marcar amb el sufix “i” o si es vol suavitzar, amb “ei”, o com a darrera lletra després o abans de la consonant singular.
Exemples aplicats d’aquesta solució:
Hi haurà múltiples excepcions que poden prendre la forma pròpia que resulti més còmode. Alguns mots poden adoptar solucions particulars, així com adoptar mots emprats per algun dels dialectes o per una llengua germana com pot ser la llengua d’oc.
Un exemple podria ser adoptar el mot “nins”, del mallorquí, per a desginar el genèric dels infants.
Neologismes
En altres casos pot ser necessari atrevir-se a crear neologismes, com per exemple per designar el genèric de “pares i mares”: mapares/pamars/prògens/…
Articles.
Un altre aspecte a resoldre són els articles. Les solucions poden anar en la línia dels substantius, deixant el no marcat (actual) com a neutre i marcant els tres gèneres específics:
Exemples aplicats --cal tenir present que és esporàdicament que s’empren els plurals refereits a un gènere específic, i que majoritàriament els plurals no volen diferenciar entre gèneres o els volen incloure tots.
Animals:
Cal remarcar, un cop més, que emprar el genèric en el cas dels animals pot voler fer referència a dos significats:
Genèric: que volem incloure tots els gèneres
Neutre: que no volem o no ens importa fer referència a cap gènere, perquè el desconeixem o perquè simplement volem referir-nos a aquella espècie en abstracte, sense importar-nos el gènere en concret.
Oficis
Em mateix passa amb els oficis o funcions: podem no voler indicar si és masculí, femení o no binari i fer referència simplement a la funció genèrica:
