Som el poble de la Flama del Canigó

 

Escric aquest article pels volts del 24 de juny, la Diada nacional dels Països Catalans, la nostra estimada i malmesa nació mil·lenària, Pirineu amunt i Horta avall, del Ponent a mar enllà. No crec que sigui gens casual que sigui pels volts del solstici d'estiu: la màxima proximitat al sol, la màxima llum, la diada del foc, aquell foc que purifica l'or i crema la palla.

Això determina de segur el nostre destí i la nostra vocació com a nació davant del món:
  🔥Ser un poble que, com tots els pobles i éssers, triem si ser or o palla.
  🔥Ser un poble sorprenentment creatiu, resistent i resilient, malgrat l'enorme opressió que patim de fa segles.
  🔥Ser per caminar, per ser lliures a fi de poder fer un país just i per aportar la nostra veu, dons i compromís al món, entre ells, mostrar un nou camí d'alliberament als milers de pobles oprimits de la terra.

Quins creieu vosaltres que són aquests dons i aportació com a nació al món? 

Ho provarem de tractar en propers vídeos sobre la fase de primavera i de l'estiu en el camí a la plenitud (al canal Camí Cargol del Telegram).

Aquest foc és simbolitzat també pel número 8: la consciència i ànima universal que transformen aquest món a través nostre, si així ho volem i si ens hi deixem prendre. I la conseqüent regeneració i renaixement. Per això es considera que és el número de l'amor universal, representat en la 3a volta de l'espiral del camí a la plenitud, igual com el 7 es considera que és de la dimensió nacional en la tradició judeico-cristiana.
En grec és el terme "eskhaton" que tant valorava i impressionava a Xirinacs, sobre el que va escriure diferents articles i que ell mateix encarnava, com altres persones que han saccejat la història de la humanitat amb la seva entrega a la dimensió col·lectiva i universal.

Si voleu aprofundir en l'enorme potència i complexitat d'aquest terme segons Xirinacs, vegeu:

• El seu article "Eskhaton"
• El seu llibre "El terror, la pau i el sagrat" (disponible en PDF), on hi ha l'article Eskhaton i d'altres relacionats; la part més interpel·ladora i escatològica de Xirinacs.
• Novetat editorial: "Esimar l'enemic. Texts sobre noviolència" (2024)

Inspirat en el seu llegat, el 8 és la forma que ha pres el Camí dels Països Catalans i també el seu brancal "el Camí de Vidabona, Núria i Montgrony: camí a la plenitud".

M'ha agradat veure en la felicitació de la Diada nacional dels Països Catalans d'enguany que ha enviat el Consell de la República, moltes ressonàncies amb el camí a la plenitud xirinaquià:

"El 23 de juny se celebra la nit de Sant Joan arreu del domini lingüístic català. El foc hi és ben present per cremar el que ja no ens serveix i donar pas al que és nou i necessari, amb el desig que sigui un foc que cremi la divisió entre les forces independentistes i que generi llum, que ens reuneixi a tots en la mateixa conversa i que il·lumini el camí de la Democràcia i la Pau que ens ha de dur a la Llibertat i a la construcció de l’Estat independent que volem.
La flama és la llum que no s'apagarà mentre quedi un sol repte de país que no s'hagi assolit. La força de la flama és la resistència d'un poble tossudament alçat que defensa la llengua, la cultura i el país, és el foc del desig d'uns Països Catalans que creuen en el seu futur."

I un fragment del manifest de la Flama del Canigó d'enguany, fet per la Núria Cadenes:

"Som el poble de la flama del Canigó.
Som fills d'aquesta flama.
Som la gent que l'encén i que s'hi afegeix i que la transporta i que la traspassa. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó en xarxa dúctil de fils de tota mena per encendre les fogueres i dansar al seu voltant o per seure i contemplar-les o per emocionar-se, només, de saber que hi són. De saber que són i que es volen lliures. De saber que, si ho volen, ho seran."

Coneixeu la història de la Flama del Canigó?

Amb tot, podem veure i viure la Flama del Canigó com una nit de gresca, com una  tradició folklòrica més, mig oblidada per la majoria dels habitants del país i fins i tot per la majoria dels que ens sentim nació, o ens podem deixar interpel·lar pel seu sentit profundament sacsejador i transformador, que persisteix d'alguna manera subjacent, en part conscient, en part inconscient, en les fogueres, petards i focs artificials.

Com seria una revetlla de sant Joan viscuda des d'aquesta visió transformadora nacional? Ho podem visualitzar?

Pròpiament, aquest foc solsticià és més escatològic i transmutador que no pas de deixar anar, cosa que seria més pròpia de la tardor. És un foc elevador d'anhels i propòsits. El foc de la plenitud. És a dir, a banda de cremar allò sobrer, que sempre va bé per fer net, el centre d'aquesta tradició si esdevé ritual col·lectiu o, més encara, litúrgia (litus-orgó, terme grec que vindria a significar una mena d'orgia o èxtasi espiritual comunitària) consisteix a sotmetre's al foc que ens purifica i transmuta com a nació i que ens alinia en els propòsits comuns. És ofrenar a la foguera, al foc sagrat, els anhels col·lectius perquè la màgia i alquímia de les flames els elevi i els retorni transmutats en llum, força i joia (sat, cit, ananda, que dirien a l'Índia), activant la complicitat de l'univers a través dels elements per l'objectiu còsmic de fer un país millor, lliure, just, solidari, sostenible i fratern amb la resta de nacions germanes. Espurnes de foc-acció que es materialitzen a través de totes les comunitats i individus que integren la nació. 

No és difícil visualitzar aquesta nit i diada amb les fogueres i pirotècniques que sacsegen i fan estremir el país a cada municipi i barri, on la gent aquell dia es troba per celebrar i posar en comú quins anhels vol cremar col·lectivament com a nació -a banda de les cremes més individuals. On la gent llança al foc tant els obstacles, mandres, egoismes, etc., perquè siguin cremats i dissolts, com sobretot els anhels i reptes comuns com a societat i com a país, perquè siguin sublimats: propòsits i plans per revertir injustícies, submissions i jerarquies, per saber crear els nous i urgents models de democràcia, d'economia, d'energia, de consum, de vida. No en abstracte, com si la màgia del foc o de l'Univers ho hagin de fer per nosaltres, sinó ben conscients que tant els obstacles com els anhels són dins nostre, i serà només a través nostre que es realitzin.

Resulta també fàcil visualitzar com cada comunitat ho fa una mica a la seva manera: posant en comú les coses a cremar amb ritual conjunt, amb rotllanes petites al voltant de la seva foguera, cosa que anirà creant tradició. Anotant-ho en papers o amb objectes que ho representin, ho llancen al foc mentre es canta la Cançó del foc joliu o altres que es creïn o que s'adaptin d'altres cultures, mentre la gent dansa i salta damunt les brases en un ritual catàrtic amb tambors i tota mena d'instruments. I la coca, el cava, el sopar popular i els petards. I el ball festiu, amb ritmes i cançons diverses, però principalment d'arrel pròpia, com seria en tota cultura sana.

Els portaveus dels diferents pobles i comarques d'arreu dels Països Catalans, l'endemà, diada de Sant Joan, posen en comú per algun mitjà el què ha cremat la seva gent, i això es difon pels mitjans de comunicació i xarxes, perquè és clau per dreçar el camí col·lectiu, el destí comú de tot l'any següent. O no seria fascinant veure què ha cremat cada comarca, explicat per la mateixa gent? 

Amb aquestes directrius sorgides de la inspiració col·lectiva, de la fusió alquímica amb la màgia del foc, de la nit, de la lluna, del ball, de la catarsi col·lectiva, dels esclats dels petards que ajuden a sacsejar tots els racons del cos i ànima nacionals, l'arbre d'assemblees de tots els pobles i comarques ho traduirà en plans d'acció al llarg dels següents mesos, perquè siguin materialitzats per les estructures oficials i pels teixits econòmics, tècnics i socials del país.

Per la nit de Sant Joan d'enguany....

Mentre no anem bastint aquest país viu, vertebrat i organitzat en el que aquesta nit màgica sigui una veritable catarsi col·lectiva purificadora i transmutadora de tota la nació, convido a qui se senti nació i li ressoni,  sigui sol o en el seu cercle, a cremar de la manera que cadascú vulgui tot allò que senti que ens cal deixar anar com a poble i que ens allunya d'assolir la plena llibertat i la plenitud nacional, perquè sigui transmutat en llum (visió), força (del poble) i joia (per a tothom). 

Cremem avui coses com la mandra, la divisió, els egoismes i personalismes, l'infantilisme que ens fa esperar i delegar en els líders salvadors, la por a ser, la por a perdre, la por als diferents, la vanitat, la superioritat, l'afany de reconeixement, les ferides i rancúnies, l'alienació, els prejudicis, l'aferrament material i a les comoditats, la insolidaritat, i tot allò que ens impedeix unir les veus i la força per bastir un país veritablement democràtic que no sigui dominat ni per poders polítics, ni econòmics, ni judicials.

Llancem al foc que ve del gresol de la Flama del Canigó la nostra ferma determinació de realitzar-ho, immersos en la gran flama transmutadora que ens dota, com deia Xirinacs, de la llum i visió per veure-hi, la força necessària per dur-ho a terme i la joia per gaudir-ho.

Cançó "Visca el foc (foc joliu)", cantada per en Toni Giménez:

Visca la claror del foc, visca la claror.
Foc, foc, foc joliu, crema, crema amb gran delit;
foc, foc, foc joliu, alegra'ns la nit.

Una versió del Foc joliu amb imatges hipnòtiques de les brases i ritme més meditatiu:

PD: molt interessant aquest editorial de Vicent Partal del 25 de juny del 24 sobre la situació dels Països Catalans en contrast amb la Flama del Canigó.