Lluís Planas Herrero

  “Donar és rebre” Unes breus pinzellades en gest d’agraïment humil i emocionat a aquells qui, en aquests temps de sequera i desconcert, heu donat amorosament i amb il·lusió part d’allò que heu rebut. Tot allò que donem no ho perdem, ans al contrari, ens retorna en escreix, sigui de manera directa o per d’altres d’inimaginables, amb el regal afegit i incommensurable de la plenitud, el convit permanent. Aquest gest espiritual de donar és el que ens ajuda a deixar de creure’ns propietaris de les menudeses mundanes, per grans que ens semblin, esdevenint posseïdors de l’Univers sencer.   No res del que rebem ens pertany: la vida, l'univers ens ho dóna, ens ho confia amb total llibertat, amb l’esperança callada i gens exigent que ho posem al servei de la construcció del "regne", és a dir, d'un món just i fratern -en podem dir, com Jaume Chalamanch, "verapau". Sembrar-ho perquè doni fruit abundós, al servei dels altres, de la comunitat humana, del món. Si d...

  Il·lustració: Magalí Lladó Text: Lluís Planas Inspirat en el traçat en forma de 8 que dibuixa el Sol al cel al llarg de l'any.

  Il·lustració: Magalí Lladó Text: Lluís Planas

  Obertura del 24è Aplec del  Santuari de l’Ecologia de Gallifa diumenge, 6 de juny del 10 Lluís Planas Herrero Elogi a la naturalesa: La plenitud de l’Univers. Voldria començar amb una corranda, a l’estil del grup Manel:) La natura és la mare que a tots ens va parir; i li ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí… Parlar de la naturalesa és parlar de nosaltres, per tant, elogiar-la, és elogiar-nos a tots i a Tot. No n’hi ha per menys. Quan contemplem l’Univers sencer, és a dir, si no només el mirem, sinó que també el veiem de veritat, només podem fer dues coses: callar davant de tanta grandesa, de tanta meravella inabastable, o bé elogiar-la pels descosits, com ha fet des de sempre cada cultura a la seva manera. Mn. Dalmau ens dona perspectiva, en el seu text d’enguany, del poc temps que fa que existim com a humans i de la llarguíssima travessa de l’evolució de l’Univers des del seu darrer inici conegut,  l’Esclat inicial  (l’anomenat  Big bang),  que es va...

  Damunt les teulades, mig amagat pel sord repicar, el so del campanar que ens crida com feia temps des del carrer estant.  

  La fi de l’Univers Una de les grans preguntes és si l’espècie humana ens en sortirem, si el món continuarà evolucionant, si l’univers es continuarà desplegant. Si des del gran esclat de la llavor inicial (Plasma) al llarg de 13.500 milions d’anys l’univers no ha deixat de desplegar-se a base de milers i milions d’experiments, molts d’ells fallits per trobar a cada nou pas un encert, un salt quàntic endavant, ¿què ens ha de fer pensar que, ara que ja hem assolit el nivell de metazou-home (individu humà), l’univers no se’n sortirà per fer el penúltim salt cap a la consolidació de la “societat humana”, com una comunitat de nacions madures, on cada comunitat nacional és feta de comunitats territorials i veïnals (troncals) madures, fetes, al seu temps, de comunitats de llar madures, integrades aquestes per individus madurs? I després, el darrer glop, el darrer salt quàntic de l’evolució fins assolir el Món ple, el seu màxim desplegament i plenitud, la compleció d’aquest bateg del cosm...

  Aiguadona , llum que desnua les meves fondàries quan es disfressen de fosca.   Angeldona, d’ales blanques i cor vermell; els teus ulls de mar em donen la mà quan guspiregen tots els colors del teu somriure blau cel   i se m’enduen dolçament fins fondre’m en les giragonces del teu ventre regalat d’amor etern.   Just llavors, el gran mantell de la teva ànima m’embolcalla i m’abraça amb les estrelles, al vespre, quan miro el teu rostre al firmament.       Lluís Planas 2007