Som, quietud i l'Àngel de Lloret

Per començar aquesta fascinant exploració a la que ens el mapa del camí individual i col·lectiu a la plenitud, a partir de l'acte d'homenatge i comiat a l'actor lloretenc Fermí Reixach, us proposo d'entrar en la fase "deixar-se fondre" (hivern) per la portella de l'ART, deixant per altres entrades la porta més racional.

Mireu amb quina bellesa i delicadesa evoca la cantautora Anna Andreu el silenci místic, la presència subtil i corprenedora de la llum, la inesperada visita de l'ocell, el sospir d'un absent ben present... "Quietud":

I uns poemes que brollen d'aquest espai del SUBJECTE, el Ser lliure, tant l'individual com el JO SÓC col·lectiu i universal. Un Jo que es deixa atraure i fondre en la llum o consciència universal no-dual d'on tot brolla (el Noümen, si mireu l'espiral del Globàlium). Aquest poema tant curtet, el més curt que he fet mai, d'un sol mot, pot vibrar tant si el deixem ressonar, que esdevé tot un poema en sí mateix:

... Som ...

Desplegant aquest Som, em va sorgir aquest altre poema:

Som jo, som tu, som la humanitat i som el món. Som la música i la dansa, som la tela i el pintor. Som la llum i els fotons, Som la soca i som la saba, som la fulla i som l'arrel; som el tronc i som la branca. Som la fusta i som la cendra. Som l'espurna, som la flama i som tió. Som claror, som la brasa i som foscor. Som la terra i som la vida. Som el poble i la nació. Som un rostre i tots els rostres. Som formiga i som tauró. Som somriure i som els llavis. Som l'infinit de cada iris, som la mirada i el misteri de tot allò mirat. Som l'amor i som bateg. Som la força i som tendresa. Som la llàgrima, som el goig i som dolor. Som el terror i l’esperança. Som mà oberta i som perdó. Som l'engruna i la galàxia, som l'albada i la negror. Som l'aigua i son dringar, som el riu i som la llera. Som el fruit i som la flor, som el camp i el llaurador. Som ramat i som pastor. Som l'escola i la saviesa. Som la llengua i la paraula, som l'anhel i som l’acció. Som ara i som l'ara. Som els que som, els que van ser i els que seran. Som el buit insuportable i indomable despullat de tot allò que som.

Finalment, una perla de pocs minuts (si teniu accés a Filmin): el curtmetratge l'Àngel de Lloret, dirigit per l'artista Neus Dalmau (gran amiga de Xirinacs i nostra). És de les darreres aparicions de Fermí Reixach, on interpreta Verdaguer amb un silenci que amplifica el poema "Ales" que recita de fons de manera corprenedora. Justament en aquest indret, Lloret el va acomiadar el dissabte 15 de juny amb un recital obert de poemes en el que he tingut el goig de participar.

Una delícia mística (disponible a Filmin): L'àngel de Lloret 

Aquest és el text del primer poema que s'hi recita, "Ales", de Verdaguer:

Jo alçava la maneta a les estrelles, quan era xic com un esqueix d'hisop, atènyer somiava les més belles, les veia tan a prop! Ara só vell, mes de tan altes roses encara, encara lo desig me puny, mirar-me quan les veig tan amoroses, mes ai!, les veig tan lluny! Del cel hermós, per què em mostrau les gales, si no em deixau a sos jardins pujar? Oh mon Déu, oh mon Déu, dau-me unes ales, o preneu-me les ganes de volar.

Fermí Reixach amb la directora del curt, Neus Dalmau